No estem morts. Això necessitem creure, almenys. Fonamentalment perquè tenim fills i els hem transmés l’amor per València (patrimoni, identitat, cultura, llengua…) o perquè no volem deixar morir l’herència que ens transmeteren els nostres avantpassats. O les dos coses alhora. O cap d’elles, fins i tot. Potser perquè hem vingut a viure ací, nosaltres o els nostres pares o els nostres iaios, i hem decidit tirar arrels, i que siguen fondes i fortes. O perquè la vida ens ha portat a guanyar-nos la pataqueta fora de la nostra terra, però no podem ni volem oblidar què som i d’on venim. Hi ha molts camins que conduïxen a necessitar creure que no estem morts, els valencians. I tots ens aprofiten per a seguir vius.
No tindria trellat, però, aïllar-nos de la realitat, deixar-nos confondre per l’optimisme. La situació de la llengua valenciana és complexa, amb una dramàtica minorització del seu ús durant l’últim mig segle que ha provocat la pèrdua de milers de parlants. La vitalitat sobre la qual fonamentem (encara) la creença que no estem morts prové, quasi exclusivament, dels valencianoparlants que continuen emprant-la en la seua quotidianitat, a pesar de tot; que seguixen regalant-la als fills com el més gran tresor que heretaran.
Podem buscar culpables. Si miràrem arrere, en trobaríem molts. L’odi africà contra el valencià no l’han inventat Mazón i Rovira, padrins d’una consulta en les escoles que voldrien que fora una envestida letal, un colp de mort i quasi una sentència. N’hi ha molts més com ells. Polítics que reneguen del poble al qual juraren servir. I tampoc podem desestimar el desamor d’uns quants valencianoparlants, en no transmetre-la als fills, deixant-se véncer per la perea o la comoditat.
I, amb tot, no estem morts.
Tenim, en primer lloc, la via judicial, perquè la decisió política de la consulta atempta contra la Constitució, l’Estatut, la Llei d’Ús i Ensenyament i la voluntat dels legisladors de protegir el valencià, des de la Transició. La consulta busca una desprotecció òbvia i, per tant, una prevaricació contra el patrimoni valencià del president més abjecte de la història de la Generalitat.
I tenim també la mateixa votació, que podria oferir resultats sorprenents si, com pareix, milers i milers de pares castellanoparlants i immigrants de primera o segona generació es rebel·len contra la possibilitat que a sos fills se’ls negue conéixer i dominar una de les dos llengües oficials. ¿Una mare de Salamanca convencent una altra bielorussa de la importància de no perdre el tren del valencià? Tots hem conegut casos així durant estos dies.
Els mitjans de comunicació públics i l’educació són fonamentals per a que tots els nostres xiquets puguen dominar el valencià com un instrument de futur, per a evitar desequilibris formatius. Just açò haurien d’impulsar i abanderar els nostres governants. Lluny de fer-ho, tenen la malíccia d’alimentar la idea que l’aprenentatge del valencià dificultarà el del castellà o el de l’anglés, fet rotundament fals des d’un punt de vista pedagògic. Amb tot, l’odi d’alguns polítics contra el valencià no es correspon amb la realitat del carrer, molt més amable i respectuosa.
Per descomptat queda moltíssim per fer, però no estem morts, ni de bon tros. Els valencians som difícils de matar, com bé saben tots aquells que ho han intentat durant els últims tres segles de la nostra història. Mazón, Rovira i els seus acòlits també fracassaran, per descomptat.
