Fa unes setmanes que vaig viatjar a Andorra per a passar uns dies. Ens allotjàvem a la Massana, un poble preciós, amb riu i teulades negres de pissarra. L’últim que hauria imaginat trobar allà era un Museu del Còmic, però me’l vaig trobar. Estava tancat. La meua cara era un poema davant d’aquella fulla a la porta que informava que no obriria fins a setembre. I llavors aparegué aquell home amb les claus. Era el gestor i supose que duia entre mans documents o llibres que pretenia deixar en un moment per a després anar-se’n de seguida. Però a vegades els esdeveniments conspiren favorablement…
“Estem tancats! Que volíeu vore’l? Au, passeu, vos deixe una estoneta”. Em sabia mal, però el cas és que aquell home afable invitava a creure que l’oferiment era genuí, així que entràrem. El lloc, com un tresor al bell mig dels Pirineus, va ser per un moment tot per a mi, amb el privilegi de mirar, de fer fotos, de tocar i de llegir. Allò estava ple de joies de paper que donaven color a tots els racons.“En saps de còmics, tu?”, preguntà aquell home que es movia de pressa mentres organitzava algun prestatge, a la vista del meu interés concentrat en els llibres. “Sí! Bé, és el tema de la meua tesi doctoral”, vaig respondre perquè, a més de ser veritat, vaig pensar que justificaria d’alguna manera el fet que m’haguera permés entrar extraordinàriament. I funcionà, perquè els ulls de l’home brillaren amb una espurneta de complicitat i, a partir de la revelació, va nàixer la conversa.
L’home ja no parà d’explicar-me coses. De Forges, de la Transició, de manga. Em va mostrar orgullós la làmina original que el mateix Will Eisner li havia dibuixat i dedicat. I arxius, i figures, i pòsters que cobrien les parets. En un moment donat, començà a agafar llibres i alguns còmics, i fins i tot uns quants cartells. “Mira!, jo crec que açò podria ser-te útil per a la tesi”. Jo encara no entenia d’on havia caigut la sort del favor d’aquell home. A soles vaig saber farfallejar que tot allò no era necessari, i que podria buscar-ho jo per a la meua bibliografia. Res. Ell insistia, somrient: “Ho faig amb molt de gust, xiqueta. Vull que els tingues tu”.
Vaig eixir d’allà amb la sensació d’haver viscut un d’eixos moments que anomenen capritxos del destí, carregada amb un xicotet muntó de llibres que la gent mirava quan es creuava amb mi pel carrer. Amb això, i amb el recordatori vital que mai no saps on, ni quan, ni com, trobaràs els teus llocs.
Foto © Museu La Massana
