Cada dia, des del fatídic 29 d’octubre de 2024, la jove periodista Saray Fajardo (Tavernes de la Valldigna, 1997) explica des de la delegació de la Ribera del diari Levante-El Mercantil Valenciano històries que no oblidarà mai, testimonis d’hòmens i dones que aborden el repte més gran al qual s’han hagut d’enfrontar mai: reconstruir la seua vida quasi per complet.
—Com visqueres la riuada des de la redacció del Levante-EMV? Va ser un shock molt fort. De matí ens assabentem que Llombai s’ha inundat, però pensem que es tracta d’un fet puntual. Llavors un company m’avisa que pot ploure molt a Alzira i que millor si deixe el cotxe en una zona no inundable; i sort que ho vaig fer perquè a principi de la vesprada la zona on havia aparcat al principi ja estava inundada. També ens arriben imatges de les grans pluges al Raval d’Algemesí, on trenca el riu Magre, i on acaben desallotjant vora huit-centes persones. A continuació veem les imatges de la pista de Silla inundant-se i ens quedem de pedra. Quan comença a caure la nit agafe el cotxe amb por, per a tornar a la Valldigna, i per sort la carretera està transitable. Mai imagines que eixos huracans que ixen en la tele poden produir-se tan a prop de ta casa.
—Com és informar, davant de tant de caos, des d’un dels principals diaris valencians? Els dos primers dies vaig estar informant des de la redacció junt amb els meus companys periodistes, mentres els fotògrafs es jugaven la vida en els pobles afectats. Un d’ells hagué de fer nit a Alfarb perquè es va quedar tancat! En la delegació de la Ribera som tres periodistes i ens faltaven moltes mans. Al principi va ser tot molt complicat, perquè en alguns dels municipis afectats no hi havia cobertura i, a més, tampoc sabíem ben bé quins accessos estaven oberts en pobles com Algemesí. No sabíem on es concentraven els danys ni les seues dimensions. Mai podré oblidar quan vaig entrar en Algemesí per primera volta i vaig vore la destrossa i tant de cotxe convertit en ferralla. De seguida comences a vore gent i no t’ix una altra cosa que preguntar com estan i posar-te a escoltar les seues històries. I, clar, com a periodista intentes mantindre la compostura, però no és fàcil: hi ha moments en què et trenques i esclates a plorar.
“Som la gent dels pobles els qui ens ajudem els uns als altres, també en el periodisme”
—Quines són les històries que més t’han impactat? Les històries són tantes i tan impactants que a voltes, quan tornes a casa, no pots recordar-les totes. Em va impressionar un home de més de 80 anys que plorava una i una altra vegada, sense parar; tant ell com la seua família es trobaven bé, però no podia parar de plorar perquè recordava la Pantanà del 82 i repetia: “No plore pel que he perdut, sinó per tots ells, que estan ací ajudant-nos sense conéixer-nos de res”. I mirava amb els ulls brillants a tots els voluntaris que l’envoltaven, a la seua filla i a la seua gosseta.
—S’ha posat massa el focus en l’Horta Sud i ens hem oblidat de la Ribera en esta tragèdia? Ho he parlat amb alcaldes de la comarca. Clar, la major part de les víctimes són de l’Horta Sud i també influïx el factor que està més a prop de València i és més fàcil accedir per als voluntaris. Però jo pense en Algemesí, en el fet que possiblement encara passen el Nadal llevant fang, i se’m trenca el cor. Com a periodista pense que és molt important que no ens oblidem d’ells i hem de continuar contant les seues històries, més enllà de l’Horta. Cada porta que ha patit la inundació té una història darrere.
—Quin paper juguen els mitjans valencians en la construcció del relat sobre la barrancada i la riuada de 2024? Un paper fonamental. Jo estic en grups i en canals de Telegram dels afectats, me n’assabente de moltes coses i conec de prop la realitat que envolta als veïns de la Ribera. Els mitjans estatals només posen el focus en les històries molt grosses, i moltes vegades obliden detalls, matisos i problemes que han de ser escoltats. L’altre dia contava una història sobre un xic que arreplega bicicletes per a garantir que els que han perdut el cotxe puguen anar a treballar, una història fonamental per a molta gent però que no interessa als mitjans de Madrid. He aprés que ningú vindrà des de dalt a ajudar-nos, sinó que som la gent dels pobles els qui ens ajudem els uns als altres, també en el periodisme.
Fotos © Jordi Sarrión-Carbonell
