Sacha Kruithof (Orba, 1998) va descobrir la pilota de molt xicotet, veient jugar al seu germà. Ara, amb 26 anys, s’ha marcat una missió vital: recórrer el món jugant a pilota i compartir la seua passió per totes bandes.

Com descobrixes la pilota? Al principi em va costar decidir-me… De xiquet jugava al tenis i a futbol, i tocava el saxo. No em costà deixar el saxo, perquè era molt roín, però els esports sempre se m’han donat prou bé. Un dia vaig haver de triar entre el tenis i la pilota. El tenis m’era molt costós al nivell que estava jugant. Vaig triar la pilota perquè jugue des dels 4 anys. El meu germà és l’únic de la família que la practicava, i jo, que soc el menut, el volia copiar. Amb 4 anys anava cada dia a entrenar sense tindre l’edat, i tot era insistir que volia començar a entrenar. I, clar, jo m’he criat tocant la porta dels amics i anant a jugar a pilota al carrer.

“Els valencians no hem sabut promoure la cultura de la pilota”

S’ha perdut la pilota en els carrers? Com la reviscolarem? Tinc un projecte per a fer espais de pilota als pobles i m’he trobat un conflicte amb alguns veïns, que es queixen del soroll. Des de molts ajuntaments no es volen crear espais urbans per a que es practiquen esports al carrer, com els que tenim, per exemple, a la Marina. Una de les claus de l’èxit de la pilota en el País Basc és que tots els pobles tenen un frontó a la plaça, i els valencians no hem sigut capaços de promoure la cultura de la pilota. Els trinquets són meravellosos, però solen estar fora dels pobles. Sense la pilota social, practicada en places i espais públics, la gent no té consciència que la pilota és part de la identitat i la idiosincràsia del poble valencià. La pilota necessita ser visible i protagonista.

“La pilota és l’esport de Nova York”

Jugues a una modalitat de pilota practicada internacionalment, el one wall. En què consistix? M’he criat jugant al raspall en el carrer. Un dia, William Polanco, qui després es convertiria en el meu mentor a Nova York, va vindre a València per fer una exhibició de one wall. Jo tenia 8 anys i en vaig quedar fascinat. Al cap de poc, la Federació de Pilota va fer un xicotet campionat i unes concentracions i vaig ser seleccionat per a l’Europeu sub-15 a Bèlgica. Quan vam guanyar el campionat, vaig decidir que volia dedicar-me a açò, i vaig organitzar en secret un viatge a Holanda per a poder jugar, buscant patrocinadors del poble. Així vaig aconseguir que ma mare em deixara anar. El one wall és una modalitat pareguda al frontó, que a soles té la paret frontal. Es juga amb una pilota de goma, pareguda a la de frontenis. No hi ha línia a la paret, i l’objectiu és matar la pilota, tirant-la com més baix millor, aconseguint que pegue dos bots, ja que a soles pot pegar-ne un.

Estrenes Sacha en Nova York en À Punt. Què podem esperar de la sèrie? Sacha en Nova York vol mostrar allò que he fet durant molts anys: anar pel món jugant a pilota i descobrint com es juga per totes bandes, i com la pilota està arrelada a la gastronomia, la cultura o la manera de viure. Els llocs on es juga a pilota solen tindre particularitats, singularitats. I, a més, volem mostrar com es juga a pilota en Nova York, on hi ha més de dos mil espais on practicar-la, la cultura de la pilota que hi ha a la ciutat; és una passió compartida per milers de persones de diferents races, orígens socioeconòmics, cultures… Molta gent pensa que a soles es juga a pilota en el seu poble i la pilota es practica en tot el món. Tenim un doble repte: per una banda, l’esportiu, on m’enfronte cada dia a un pilotari diferent i tracte de guanyar a tots els meus oponents, acabant en el millor jugador de la ciutat; de l’altra, el repte cultural de descobrir la pilota i transmetre com es viu en una metròpoli com Nova York.

El teu referent del món de la pilota? Dels valencians m’agradava molt Grau. Dels bascos, Martínez de Irujo. I, de Nova York, Davo.

Un referent esportiu per a Sacha Kruithof. Els qui han sigut els meus entrenadors i Kobe Bryant, pels valors que transmetia dins i fora de les pistes de bàsquet.

Un lloc del món. La Marina. Jo soc d’Orba, però la Marina és especial, sobretot quan no estem en temporada alta i podem disfrutar-la sense aglomeracions.

Una olor i un sabor. Olor, el de la natura i la terra. I un sabor, el de les coques! Tot són pizzeries, però quantes coqueries hi ha? Ma mare i ma tia tenen una coqueria i trobe que hem de posar les coques en valor.

Un llibre. El hombre en busca del sentido, de Viktor Frankl.