—¿Hi ha algú per ací dins?

Un home alt i prim que eixia de la fosca de dintre feu grans escarafalls quan va veure’l.

—Home, Manolo!

S’abraçaren pegant-se palmades a l’esquena.

—¿Què hi ha de bo, grandot? ¿Què contes?

I Manolo va apartar el cap així enrere i se’l va mirar una estona llarga i va trobar que no havia canviat gaire. Potser sí que tenia la pell més aspra, quan t’hi fixaves, un rictus amagat sota la barba, i els ulls opacs, i els solcs del front. Poca cosa més.

—No em convides a passar?

Un titubeig i el cos llargarut de canyes seques es va moure ençà per indicar-li que entrés. I Manolo ho va fer, i a l’altre li va semblar que caminava amb una solemnitat impròpia, i el va seguir fins al menjador, i cap dels dos no es va dir res durant tres minuts sencers. L’amfitrió, aturat vora la taula, no sabia què fer i només pensava què hi ha de bo, grandot, i com pot ser que li haja dit això, després de tant de temps, què hi ha de bo, grandot, com pot ser. Manolo, mentrestant, amb les mans a l’esquena i palplantat davant del vell retrat que presidia la lleixa del fumeral, els avis de l’amic vestits de negre per al casament, movia el cap molt a poc a poc i remugava alguna cosa entre les dents.

Quan es va girar, tenia els ulls humits i el gest esblaimat i li va dir de vegades em passa això, que em marege, i l’altre li va oferir una cadira i el visitant va seure i quants anys feia que les parets no sentien aquell cruixit.

La còrpora de Manolo contra la fusta, una queixa inanimada, un subtil reconeixement.

Quan eren criatures, seien a taula per berenar, per fer els deures o per desplegar-hi un mapa de jocs que s’inventaven, de batalles reproduïdes amb soldadets de joguina, amb cigrons en perspectiva, llenya per als turons, branques que facin un bosc i, més cap ací, els tancs de llauna. Coses per l’estil. Hi passaven hores. De tant en tant, Manolo tirava el cos enrere i mantenia la cadira aguantada tan sols per dues potes, aclucava els ulls per deixar-hi les escletxes tèrboles de pestanyes i, un cop aconseguit l’efecte de món borrós i inestable, avaluava el conjunt amb posat d’enginyer.

Fins que la iaia de l’amic sentia la cadira cruixir i compareixia des de la cuina o des del corral o des de l’altra punta del poble, des d’on fos però instantàniament, se’l mirava amb el gest severíssim, i ell de seguida tornava a seure bé. Després, de vegades, els preparava una mica de pa amb oli, però, quan s’irritava, aquella dona semblava un esbarzer.

Com ara.

Des que l’havia vist entrar al menjador que no li havia tret els ulls de sobre. Dret al seu costat, el marit, allà emmarcat a la fotografia i vestit per sempre amb l’americana de mudar, encongia els muscles i deia que jo no m’hi fique.

Manolo es va escurar la gola.

L’amic va tenir un petit esglai. Abans que el visitant no pogués començar a parlar, li va oferir un got d’aigua, o de vi, licor, li va portar prunes acabades de collir, li va dir que aquí les coses, en fi, han continuat igual, que la iaia va faltar i que jo, en fi, em vaig casar amb Marieta, i que vam fer una festa bonica perquè, en fi, ja tocava, que han anat a voltar fins a la font i que de seguida tornaran i que t’ho dic en plural perquè, en fi, tenim un fill, i no podia callar, en fi, no podia callar fins que Manolo li va clavar els ulls tan tristos de calàpet i li va dir:

—No digues tant en fi.

—Perdona.

I es va fer un silenci. Un altre. Més breu, més intens també. Des de la lleixa del fumeral, l’àvia semblava expectant, Manolo va torçar una mica el cap i l’altre es va tapar la cara amb les mans.

Sanglotava.

Era aquell pesar dels mots que hauria hagut de pronunciar abans, molt abans: perdona, Manolo, perdona’m.

—Per què?

En sentir-li la veu, l’home va alçar els ulls enterbolits. Li va semblar que Manolo es desdibuixava i va acalar la mirada i va balbucejar que tu em vas escriure i jo mai no et vaig respondre, si necessitaves res, si et podia ajudar, el que fora i que no et vaig saber oferir.

De primer tenia una por i després tenia una pena i un remordiment, va pensar també, però això no li ho va dir.

Manolo ja semblava transparent. Amb una mà va tocar l’espatlla de l’amic, que amb prou feines hauria notat res, un sospir, un tel de ceba que cau suaument sobre el jersei, si no hagués estat per la gelor tan gran, tan blava i grisa i blanca com el pas d’una fulla d’afaitar.

Aleshores, sense enretirar la mà que ja no es veia, Manolo li va dir que no patís més.

I que la carta va ser una imprudència.

Tan sols això i la mica d’ell que encara s’intuïa es va acabar d’esfumar completament.

Mil vegades havia maleït aquell impuls, la simple necessitat de llançar un fil i sentir que mantindria així el lligam amb el seu món. Des de l’exili i la guerra que es torna a encendre per cremar-ho tot, va voler dir-los que no m’oblideu. Això va fer. Sense pensar que aquells mots escrits en un paper potser els comprometrien. Pensant-hi, després, cada minut de cada dia. Que si per culpa seua els havia passat res. Que mai no s’ho perdonaria.

Fins que el van acabar de matar.

I va venir a demanar disculpes. I es va trobar este joc estrany d’espills i de penediments. I no va saber què fer.

Però l’amic li va dir ara que hi ets, no te’n vages, Manolo.

La dona entrava en aquell moment i se’l va trobar que implorava a la paret i el va saludar i va deixar el fill a la butaca agombolat entre els coixins i després cadascú va anar a fer les seues coses i a la nit en van parlar i de seguida van establir que si s’hi volia quedar, que s’hi quedés.

—A la cambra, però, que no hi entre —va dir ella.

—És clar —va dir ell.

I ja va estar.

Pràcticament hi havia crescut, en aquella casa. Just era que hi tingués un lloc, ara també.