En 1966 Maria Beneyto va publicar el recull de contes ‘La gent que viu al món’. Amb la col·laboració de la investigadora Maria Lacueva, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha demanat a dotze escriptores valencianes un relat curt que s’inicie amb el primer paràgraf d’un d’eixos contes. Els contes es publiquen cada mes al llarg de 2025, dins de la celebració de l’Any Maria Beneyto, i este de M. Carmen Sáez Lorente n’és el dècim.

El cambrer s’atansà a la taula on seien. La dona va demanar un refresc qualsevol.

—¿Llima, taronja…?

—Sí, taronjada.

Ell restava indecís. O, millor, distret. Li era igual una cosa que altra.

El cambrer tornà a enumerar:

—Llimonada, taronjada, coca-cola…

Aleshores semblà sentir-se una mica molest. I es mostrà enèrgic.

—No! De coca-cola ni parlar-ne. Em neguiteja fins de sentir-la anomenar.

Ella el va mirar amb el front arrufat. A què venia això?

—A mi ja em va bé la taronjada.

—Un café! —va dir ell i va espolsar la mà cap al cambrer.

La va sobtar aquell gest, un de tants que li conferien un aire d’arrogància que a ella la incomodava.

Després, el silenci. Ell es refregava les mans, la seua mirada blava defugia la d’ella. Seia amb el cos mig escorat; li mostrava el perfil i era igual que observar la meitat de l’home amb qui havia compartit els darrers anys, i ara no sabia per on agafar-lo. Semblava que li interessava molt el parc on eren, un lloc que a primeres hores del capvespre romania solitari. Així era des de feia massa temps: mirades que s’escapolien i mai es trobaven de cara.

Sabia ben bé quan alguna cosa s’havia trencat, podia llegir cada gest absent d’ell. Però també estava segura que no gosaria tocar el tema. Havia començat a entendre que no era un home que encarara les dificultats, i massa sovint deixava que el temps ho revestira tot amb el polsim de la desmemòria. Però el pas inesgotable dels dies no esborra res, només ho multiplica.

—Tens alguna cosa a dir-me?

Va alçar les pupil·les cap a ella. Estaven impregnades d’una lluentor ansiosa i de seguida les va deixar anar entre les taules desolades.

—Vaig a traure diners.

El va veure posar-se dempeus. Es va quedar un moment aturat davant d’ella, tot deixant caure el pes ara sobre un peu, després sobre l’altre. Li va vindre al cap la imatge d’un jonc robust que es bellugava amb la incertesa del vent.

—Ara torne.

Veia com s’allunyava l’esquena, una mica encorbada, d’aquell cossatge que començava a ser nostàlgia. La veu del cambrer va retrunyir.

—Ja té clar el que vol?

La confusió li va impedir respondre.

—És que les dones, moltes vegades no saben el que volen.

—Què?

—La taronjada?

L’esguard del cambrer posseïa una patina d’aflicció. Li feia l’efecte que s’havia llevat un uniforme i al darrere albirava un home torbat. Els solcs de la pell eren perceptibles sota la barba esclarissada i blanquinosa. Els faldons de la camisa arrugada li penjaven fora del pantaló que li quedava balder. Aquell aspecte descurat li va causar una certa pena.

—No tornarà. Mai no tornen.

—Podria portar la taronjada i el café, per favor?

—El café, no cal. Jo entenc com se sent.

Amb una mica de decaïment, ella va esguardar l’entorn. Dins del quiosc de les begudes hi havia una jove amb els ulls entaforats en la pantalla del mòbil. Les cadires buides es disseminaven al voltant de les taules desocupades. Li va vindre un deix d’orfandat a la gola, i una espècie de coentor a les parpelles. El món, de vegades, és un espai de compartiments estancs dels quals en algun moment algú ens en farà fora.

—No és culpa seua. Jo he fitat de seguida el paio. És d’eixos.

—Per favor. Només vull alguna cosa per a beure.

—Estic d’acord en allò de la coca-cola. Jo tampoc la suporte. Ella, tot el sant dia pegant-li al maleit refresc americà. Tots els mals venen d’allà. Després, tota espitosa, no hi ha qui parle amb ella.

—Mire, senyor… preferiria estar sola.

Ell va dubtar. Va seure amb la inèrcia d’un titella. La safata va sonar damunt la taula i va rebentar la calma del parc.

—No vull molestar-la. Jo sé que ens podem ajudar. Posem-nos en el cas que vosté un dia agafa la maleta, se’n va de casa, no diu res, i a l’armari deixa la capsa d’unes sabates que li vaig re… que la seua parella li va regalar…

—Igual és que no li agraden les sabates.

—Això està clar. Mai li van agradar. Vosté, si fa això… tornaria?

—No vaig a contestar-li. Eixe cas no s’ha donat.

—Té raó. És el seu qui se n’ha anat, i això és diferent.

—No creu que se n’està passant? Si no està per la faena, segur que el seu cap no deu estar massa content.

—Oh! Això. Veu eixa nineta del mòbil? És la meua encarregada, i ja veu el que li importa el que faig. Per a ella soc invisible. Al que anem… Vosté tornaria o no?

—No sé llegir el futur.

—Però… vosté, com que és una dona, igual sap… entén…

—És evident que no soc un paraigua.

—Sempre li he donat massa llibertat. No sap la sort que ha tingut amb mi. Si haguera nascut en un país d’aquells de moros… ja pot donar gràcies.

—Ara de veres. Vull que em deixe tranquil·la. Faça el favor de dur el que li hem demanat.

—Ell no tornarà.

De veritat? Aquell home li feia venir ganes d’eixir a tota pressa, de perdre’s ben lluny.

El cambrer va recolzar l’esquena sobre la cadira. Va aferrar la safata i se la va acostar al pit. Desprenia un caire de derrota.

—El primer dia li vaig servir una coca-cola. També és mala sort.

Tot i el seu estrany comportament, ella no va poder estar-se d’animar-lo.

—Segur que torna.

—Jo no estic tan segur que torne.

En aquell moment, ni ella ho estava. Va fer una llambregada per les voreres. Cap de les figures que caminaven pel carrer tenia el seu aspecte. Va mirar l’hora en la pantalla del mòbil.

El cambrer es va alçar. Van intercanviar una mirada, potser en ella hi havia alguna cosa que els feia assemblar-se una mica.

—Ara li porte la coca-cola.