Bastia, la capital de Còrsega, va acollir el 22 de novembre la 14a edició del LIET 2024, l’equivalent a l’Eurovisió de les minories. Una nit que va reafirmar la força de les llengües minoritzades i la resistència cultural dels pobles d’Europa. Entre melodies cantades en bretó, sard, occità o frisó, el valencià també feu acte de presència gràcies a la veu de Joan Peiró Aznar, de Potries, a la Safor, que ens va representar amb la cançó “Migdiada”.
—El Festival LIET és un certamen encara poc conegut per al gran públic. Com descriuries l’experiència? Molt positiva. Còrsega és un lloc molt especial amb una música molt interessant. També ha sigut una oportunitat per a conéixer músics d’allà i compartir experiències. Les competicions no són el meu ambient; han sigut més importants els contactes amb la gent, descobrir què fan altres artistes i tindre l’oportunitat de compartir el que faig.
—Són necessaris festivals com este per a la preservació i promoció de les llengües minoritzades? Totes les plataformes per a compartir en llengües no centrals, minoritzades o minoritàries són positives. És important donar espai a altres llengües. Ara bé, presentar-les sempre com a llengües minoritàries ja implica, d’alguna manera, engabiar-les en un cert context, i no sé fins a quin punt això servix del tot. Però, evidentment, organitzar festivals com el LIET és bo. Ara, el dia que una cançó en valencià vaja a Eurovisió, ja serà una altra història… També he de dir que a sovint tenim una visió de les llengües minoritàries molt occidental i molt europeïtzada. Per exemple, açò no va només del valencià o el castellà. Hi ha entre 200 i 300 llengües minoritàries només a València. Vivim en una societat on la majoria de les llengües són minoritzades o minoritàries. Cal començar a pensar d’una altra manera, entendre que el context ja no és només valencià-castellà, sinó moltes llengües juntes, i totes haurien de tindre espai. Crec que el valencià ha de tindre el seu lloc, igual que l’àrab, que el parlen milions de persones a Espanya, o el quítxua, que també el parla gent ací, no només a Bolívia. Al final, es tracta d’anar obrint mires i ser més sensibles, mirant més enllà de les categories oficials.
“En llocs com Àfrica moltes persones parlen nou o deu llengües”
—Compartir escenari amb artistes que canten en altres llengües minoritzades pot ser molt enriquidor per a comprendre que no estem a soles. Creus que esta experiència influirà en la teua manera de fer música? Compartir amb gent de tota classe, especialment amb aquells que provenen de llengües menys grans o menys visibles, sempre t’enriquix. Sempre aprens i acabes absorbint noves idees. Ara bé, m’agradaria que, a més de posar el focus en les llengües minoritzades, també es parlara del contingut de la música. Perquè em passe la vida parlant del valencià, de la nostra situació, però ningú em pregunta pel contingut de les lletres. Les meues cançons tenen un missatge, no és que siguen simplement en valencià. Pareix que en una llengua minoritzada el contingut importe poc, que el simple fet d’usar-la és el més important. Però hem de fer l’esforç d’entendre què diu la gent a través de la música, més enllà de la llengua en què estiga escrita. Este és el veritable valor de totes les llengües. Per a nosaltres, els valencianoparlants, no només es tracta del valencià: hem d’entendre altres llengües, eixir del nostre marc habitual. El que importa no és la llengua en què es diu, sinó què es diu. Això manté les llengües vives.
—Trobes més barreres per a fer i tocar música en valencià a casa nostra que a l’estranger? Fer música en valencià té les seues dificultats. El problema és que sempre ho comparem amb el castellà. Està clar, el castellà és una llengua parlada per molta gent arreu del món, i una cançó en esta llengua, només per la comprensió ja té una predisposició i una difusió favorables, independentment de la qualitat de la cançó, mentres que en valencià sempre serà més difícil. Com deia abans, crec que el problema és que estem acostumats a pensar d’una manera limitada: valencianoparlants o castellanoparlants, com a molt bilingües. Però la realitat és molt més rica, amb milers de llengües en el món. Hem d’anar a un sistema de pensament flexible. En llocs com Àfrica, per exemple, moltes persones parlen nou o deu llengües. Poden comunicar-se amb un veí en una llengua i amb un altre veí en una altra. Això demostra que el ser humà és capaç de funcionar així. Tot el que no siga això és, en certa manera, un tancament mental. Este canvi de mentalitat és el que crec que pot ajudar totes les llengües i, sobretot, fomentar la creació de bona música sense preocupar-se tant de la llengua en què es fa. Òbviament, el valencià patix una discriminació històrica, i a sovint no es valora allò que s’escriu en esta llengua. Tot i això, no trobe que em supose un obstacle. Toque molt poc fora de València i Catalunya, i he actuat més a Suècia que a la resta d’Espanya. Al final, si a la gent li agrada la música i hi ha un suport de la societat pels seus artistes, la llengua no hauria de ser un impediment. El problema, al meu entendre, és que falta suport real per part de la societat. Sí, la gent diu que li agrada la música en valencià, però no hi ha un suport profund ni una implicació cultural. Açò afecta directament a la internacionalització del valencià. Hi ha llengües molt més minoritàries que han aconseguit un reconeixement internacional perquè les seues comunitats valoren la cultura i la música. No es tracta només de les institucions, encara que tenen un paper important, sinó sobretot de la gent. Si no valorem la cultura, si no li donem el seu lloc, estem condemnant el valencià i moltes altres llengües a la invisibilitat.
“He tocat més en Suècia que en la resta d’Espanya”
—Has fet carrera en grups musicals com MónDuo, Aigua i ara també Aayaam, explorant la música d’arrel des de diverses perspectives. Enguany has presentat en solitari Amor nòmada i “Migdiada” ha sigut la cançó que has triat per al festival. Quins projectes tens per al futur? Ara mateix estic planificant un poc el pròxim disc, però encara tardarà,perquè acabe de publicar Amor nòmada. No puc avançar molt, però puc dir que el tindrà un toc més tradicional, més d’arrel.
—Has viscut a Suècia i has col·laborat amb músics d’altres comunitats migrades. Com ha influït esta diversitat en el teu procés creatiu? He passat molts anys a Suècia i ara mateix visc a Catalunya. Jo mateix em considere migrant. La migració, al remat, és una cosa essencial per al ser humà: tots la portem amb nosaltres d’una manera o una altra. Em sent molt connectat amb el coneixement, la diversitat, la riquesa dins d’eixes comunitats que no es valoren gens, sobretot quan es tracta de comunitats provinents del sud global. Hi ha un racisme cultural brutal. Conec músics extraordinaris que es guanyen la vida fent kebabs o com a taxistes, mentres que altres menys talentosos però provinents d’Anglaterra o altres llocs del nord tenen més oportunitats, simplement perquè són blancs. Cal parlar també de l’exotificació. Hi ha una tendència a romantitzar i exotificar les cultures del sud global, ja siga la negritud, el món àrab o l’hindú. Ens pensem que ho sabem tot, però no en tenim ni idea. És imprescindible deixar de mirar estes cultures des d’una perspectiva exotificada i començar a valorar l’art. Això també s’aplica a la migració, que a sovint es romantitza massa. El patiment de les persones migrants no és gens romàntic: és patiment i punt. Valorar estes persones no és només parlar-ne, sinó lluitar per a que puguen viure dignament, perquè són part de la nostra societat, igual que nosaltres. Ens referim a elles com a migrants, però tots som migrants d’una manera o altra i tots contribuïm al teixit de la societat en què vivim. Igual de valencians són ells com nosaltres. Em sent plenament compromés a escoltar esta diversitat i esta riquesa. La meua música no seria el que és sense estes comunitats, sense cap dubte.
“Jo parle la llengua de ma mare i no li la impose a ningú per això”
—El premi del públic en el LIET fou per al grup cors Una Fiara Nova, mentres que la gran guanyadora de la nit, Nani Vazana, captivà els assistents del Centru Culturale Alb’oru amb “Una segunda piel”, una cançó cantada en judeocastellà. Com valores haver quedat sext en la competició? Jo no vaig anar a competir, sinó a compartir amb la gent, i m’alegra molt que el públic triara Una Fiara Nova. Crec que s’ho han ben merescut. Estic molt content amb la meua participació.
—Has aconseguit que el valencià i València tinguen visibilitat en un context europeu que a sovint ens ignora. Què diries als polítics que afirmen que estem imposant la nostra llengua en la nostra pròpia terra? Els polítics que diuen que s’imposa el valencià… Jo què sé, és que ni val la pena respondre. No tenen solucions per a res, ni un projecte per a la societat, ni volen solucionar res. Com ja s’ha vist, no saben gestionar ni el govern ni la vida de la gent. No els importa, només volen omplir-se les butxaques. Açò ja està més que provat. Parlem de gent que són lladres. Estes acusacions –com dir que imposem la llengua– és per a distraure’ns i evitar que parlem dels diners que estan furtant. Ningú està imposant cap llengua. Crec que el debat central hauria de parlar dels diners que furten. La realitat és que la gent del carrer, en general, no està preocupada per estes polèmiques. Esta divisió entre el castellà i el valencià és una qüestió artificial que ells utilitzen per a manipular l’opinió pública. Sí, hi ha racisme i etnocentrisme, això és cert, però no són ells els que han de dir res. Haurien d’explicar què han fet amb els diners públics i, davant les circumstàncies actuals, dimitir, anar als jutjats i assumir les conseqüències. Són uns delinqüents, literalment. No em justificaré davant d’esta gent. Jo parle la llengua de ma mare i no li la impose a ningú per això. Ells només volen generar conflicte per a continuar amagant les seues vergonyes.
