Camins al Grau, el districte que agrupa els barris d’Albors, Camí Fondo, la Creu del Grau i Penya-roja, té en el nom la transitorietat, l’apel·latiu d’una zona de pas. Es camina per Camins al Grau, pareix dir el seu nom, només per tal d’arribar al Grau. Però el districte que conté l’avinguda del Port però no el Port, que mira a la mar sense tastar-la, és un viver de material literari al qual el centre de la ciutat, inconscient, dona l’esquena. Un territori quasi novel·lesc, una desfilada de personatges apassionats i apassionants.
“En la Glorieta cogía el tranvía azul y amarillo con jardinera que iba a la Malvarrosa. Primero seguía junto al pretil del río, después enfilaba la avenida del Puerto”. En Tranvía a la Malvarrosa (1994), Manuel Vicent conta la història de l’adolescent Manuel, que arriba a la València dels anys 50 i per a qui el tramvia a la platja és un viatge iniciàtic al plaer, a la joventut i a una certa rebel·lia. I el tramvia pels carrers de Camins al Grau és un símbol perquè remet al moviment, a la transició entre la ciutat i la mar.
Per això, caminar per l’avinguda del Port és eixir de la ciutat o, almenys, d’una certa idea de ciutat. Així ho plasma Toni Sabater en el seu llibre Dies (2013). “Cap a la mitat de l’avinguda del Port, parat front a qualsevol semàfor, alguna lleugera brisa convertia en perfecta la temperatura, reapareixien les olors esgotades per tanta mar, i em confirmaven el lloc on volia viure i que reconeixia molt clarament com a propi”, escriu. Un passeig, una espècie de portal màgic cap a la reconciliació amb l’espai de València.
I, a través del portal, cap a l’aventura i la màgia. A només uns carrers de distància, un llit verd acull una figura enorme que s’oferix a un exèrcit de formiguetes que el recorren, com en una exploració. Els protagonistes d’El professor d’Història (2008), de Joan Francesc Mira, no poden apartar la mirada de la mola. “Abans de baixar la rampa que porta al parc del llit del riu, van passar uns minuts recolzats a la barana mirant com les criatures, aquell dia de Pasqua molt més abundants que cap dia, s’enfilaven per les cames i els braços del Gulliver gegant que jau al fons esventrat d’un recinte tancat per a infants”. Un gegant que es torna parc de jocs infantil, un personatge de conte materialitzat per un arquitecte que ha entés que la vida és literatura: Rafael Rivera.
Per això, ell mateix conta a xiquets i xiquetes que va ser l’acte quotidià de llegir als seus fills el llibre de Jonathan Swift allò que va obrar el miracle: “No se acostó. Se fue a su despacho porque le rondaban la cabeza muchas ideas. Ya está claro, el parque será un hombre-montaña y representará a Gulliver cuando viajó al Liliput. Los niños y niñas lo reconocerán y estarán encantados de que haya venido a la ciudad, jugarán con sus ropas, su sombrero, su sable. Pero, tendrá que estar acostado, para que al jugar nadie pueda hacerse daño”. Anys després d’aquella idea, una xiqueta i son pare es llancen pel tobogan: la xiqueta acabarà assecant-se amb la jaqueta gegant del pare després de caure en un toll. El joc compartit. “Ten cuidado papá, no te caigas”. Trenta-cinc anys després del viatge de Gulliver pel jardí del Túria, escriu l’arquitecte Rivera que el parc dona “la posibilidad de compartir sin importar la edad, sin que a nadie le dé vergüenza, sin cortapisas. Y es el niño el que guía al adulto”.
Però a uns pocs metres, la vibració dona pas al silenci. “Muy cerca de aquí languidece el bello y salvaje jardín de Ayora; conserva, de milagro, los antiguos bancos de cerámica azul turquesa con filigranas de principios de siglo”, recorda Abelardo Muñoz en el seu Chaflán (2018). El jardí és un territori a l’ombra, fosc, en el qual només lluïx el Palauet d’Aiora.
Una dona arriba al Palauet. És 1952 i la dona, que ve de Toledo, no sap què trobarà a València, ni sap que tindrà una neta que compartirà el seu nom i que, anys després, es llançarà pel tobogan del Gulliver i acabarà banyada i dins de la jaqueta de son pare. De moment, l’única cosa que sap és que treballarà per a Dolores Ayora, a qui diuen la Senyoreta, qui va heretar el palau quan tenia només 23 anys, després de la mort del seu germà. El volia tant, al germà, que a la seua butaca no s’assentà mai ningú més, i la sala de billar estigué en penombra, com ell la deixà. La neta, ara, imagina la seua iaia desconcertada, fascinada per l’ama de la casa, que porta la seua comptabilitat i sap disparar amb una escopeta. Potser l’empleada de la Senyoreta Dolores mirara per la finestra en 1952 i intuïra que la seua ama era un perfecte personatge literari sense novel·la. Potser s’adonara que el viatge que l’havia dut a la terra del gegant Gulliver, del “bello y salvaje jardín de Ayora” era, com el que descriu Manuel Vicent, un “camino interior”. Al cap i a la fi, com Manuel, alter ego de l’autor, “cualquier héroe tiene que realizar un viaje de iniciación”.
Fotografia de portada: l’avinguda del Port de València en una postal dels anys 50
