S’hi arriba a través de camps de tarongers. Es troben al costat de l’autopista, a mig camí entre Nules i la mar. N’hi ha quatre: tres a una banda i un, a l’altra. Tres estan intactes; l’altre, dinamitat parcialment. Són búnquers de la Guerra Civil.
Nules té el privilegi de la seua posició estratègica: nuc de camins en plena Via Augusta i punt d’arribada des de les muntanyes d’Espadà i el Maestrat, i des de les terres del Palància i de Terol. Però el seu privilegi ha sigut també una condemna. Li han passat per damunt totes les guerres dels últims segles: la de Castella en el XIV, les Germanies, la de Successió, la del Francés o les carlinades. També la Guerra Civil, quan fou martiritzada pels que cada dia eren més franquistes, que després construïren aquells búnquers que apuntaven ja cap a València. Era juny de 1938.
Aparque el cotxe. No hi ha ningú. Dins del primer búnquer, sobre la paret d’entrada, se sosté el relleu vandalitzat d’un jou i unes fletxes, un altre d’una creu de Santiago. A fora es veu un plànol en colors. Indica el percentatge de destrucció dels habitatges de Nules: fins al 25% en color taronja; entre el 25 i el 50, en caqui; entre el 50 i el 75, en roig… i els de devastació pràcticament completa, en verd. El mapa és un vitrall de tonalitats càlides i taques verdes. La vila quedà feta una pila d’enderrocs.
Però llavors tot s’aturà. La batalla de l’Ebre atragué les bombes cap al nord. Fou una pròrroga inútil on anaren a morir adolescents. La guerra, per a la República, ja estava perduda. El seu últim fil de defensa en el front de València era la línia XYZ, una sèrie de fortificacions que envoltaven la capital com una faixa protectora. Tampoc no serviren de res. Alguns d’aquells altres búnquers estaven a Almenara, quinze quilòmetres al sud de Nules. Vaig visitar-los una vesprada. Un parapet d’aquells encara tenia, picat sobre la pedra, el nom del València FC –que no CF, com obligà després el franquisme per anglofòbia i per no sé quantes fòbies més–, obra d’un soldat de la República que s’avorria. Era el tedi de la guerra. La guerra és esperar, també o sobretot, depén del testimoni.
Uns i altres s’apuntaren, però no es dispararen mai, almenys en aquella zona, perquè malgrat l’Ebre i malgrat tot, el front, un dia, s’afonà. Es dissolgué. Soldats derrotats, a peu o dalt d’un camió, tornaven a casa o a algun port des d’on fugir. Els rebels entraren en València sense disparar un tir. Els tirs, en tot cas, arribaren poc després.
Fotos © Carles Fenollosa
