En moments com els actuals, en què l’opinió reposada recula, l’esloganisme ataca i la crítica literària lluita per a no ser substituïda per les diverses manifestacions de la propaganda editorial, llibres com Els dies inquiets, de Toni Sabater, representen una gran notícia. El seu subtítol, Notes sobre literatura, concreta la voluntat humil de l’autor, que no pretén res més que això mateix: compartir amb el públic devot una antologia del seu quadern de lectura.
Es tracta, per tant, d’un aplec de textos més o menys breus i en equilibri permanent entre l’apunt biogràfic i la valoració bibliogràfica, que es lligen tan agradablement com qui pren un aperitiu selecte. Un aplec escrit des de l’absoluta llibertat, cosa que ací implica, entre altres qüestions, des de fora de l’Acadèmia i les seues obligacions taxidermistes. No és un llibre fred i ple de notes al peu de pàgina, vull dir. Sabater escriu com vol, de qui vol i perquè vol, en este cas sobre els seus clàssics antics o moderns, i en general sobre històries que han acabat bé literàriament, ni que siga de manera pòstuma i per a coronar vides turbulentes i desgraciades. No és un llibre sobre obres fracassades, per tant, ni –gràcies, de veres– novetats editorials. Destil·la empatia i no frustració. És la prosa de qui admira.
Literatura sobre literatura, al cap i a la fi, la de Sabater transmet el seu habitual entusiasme, ara menys frondós i per a mi més potent. El seu estil s’ha perfilat, per dir-ho així. Trobem l’adjectivació d’orfebre que en ell ja és característica: “rotunditat sorprenent”, “retrospectivament cruel”, “domèstica modernitat”, “capil·laritat orgiàstica i feliç”… però també l’oració suau, pendular i calmada. Per cert, de qui parla? La tria és radicalment personal, ja ho he dit. Hi ha des de l’inventor de la novel·la gòtica al de la narrativa comercial valenciana moderna, des de Virginia Woolf a Montserrat Roig, des de Natalia Ginzburg a Denis Diderot, etcètera, etcètera. Així fins a cinquanta vides i obres d’autors d’ací i d’allà, d’unes literatures i d’unes altres, al remat, hòmens i dones que marcaren els segles XVIII, XIX i XX en allò que ara diem el món occidental. Hi ha també, per cert, algunes notes més extenses que tracten els contundents viatges vitals de l’editor Feltrinelli, de Stefan Zweig, Walter Scott, Stevenson, Yeats o Crowley, i que ensenyen la poteta del que podria fer Sabater en un futur: una biografia amb tots els ets i els uts. Tant de bo, sincerament.
En fi, les d’Els dies inquiets són línies personalíssimes fetes d’assaig històric i d’alta crítica literària, amb voluntat indissimulada de compartir la seua passió per la lletra escrita. Tot amerat d’un to evident de reverència, però també d’elegia, que és una altra marca pròpia. Per això el llibre es tanca amb un brindis pel malaguanyat Franco Battiato, qui cantava fa no tant allò de “Che cosa resterà di me, del transito terrestre?”. De Sabater, per ara, resten unes pàgines bellíssimes, un continuat homenatge a la literatura.
Els dies inquiets | Toni Sabater | 288 pàgines | Jàssena, núm. 24 | 21,95€
