Ja fa temps que bona part dels valencianistes vivim en una terrible paradoxa: evidentment, volem que el València guanye, però sabem que no servirà per a res. El volem vore en posicions lligueres europees i guanyant cada eliminatòria de la Copa, però no només sabem que és altament improbable –pràcticament un miracle–, per la desinversió i la miserable gestió de Meriton, sinó que, si fora el cas, serviria per a continuar justificant un propietari que li importa el València el mateix que el lloguer d’un baix comercial de 40 metros quadrats a un gran rendista i multipropietari.
Quina opció tenim? No volem que el València s’arrossegue pels camps de la Lliga; no volem vore la impotència d’una plantilla que no dona per a molt més que per a estar en mitja taula, i amb sort; no volem que el València perda cap partit, però està passant i continuarà passant… Més enllà del desencant i la resignació, l’única opció és l’oposició frontal a Meriton i el suport total a l’equip per tal d’intentar garantir que el club no baixe, que no hagem de viure un penós vagareig que ens sumisca en la depressió total, que el club no desaparega. A això hem arribat. Això és el que molts veiem clar de fa temps, reblat pel vergonyós i decadent mercat de fitxatges valencianista d’este estiu.
Però, davant la possibilitat de començar la lliga amb 0 punts de 15 –el pròxim partit és contra l’Atleti en el Calderón–, no ens queda una altra que fer que el partit de hui contra el Vila-real siga el de les grans nits de dissabte a Mestalla: amb passió, garra, sort, intensitat, comunió màxima entre l’equip i l’afició, i, evidentment, una victòria del València. Amb l’esperança, a més, que siga un punt d’inflexió en este pèssim inici de curs.
