Si entres en l’Instagram d’Alberto Marí el vídeo encara està allí, fixat en primer lloc: la rotunda testarrada a centre de Foulquier que li va clavar al Celta in extremis, a punt d’acabar el partit ara fa quinze mesos, i que servia per a guanyar 1 a 2, respirar i certificar que salvaríem una temporada que, així i tot, vam finalitzar en una terrible 16ª posició, només 2 punts per dalt del descens.

Aquell any, fa dos temporades, va ser la de l’aparició en el València del jove davanter alacantí, llavors de 22 anys, procedent del Mestalla i abans de l’Eibar, el Valladolid i l’Hèrcules. Va jugar només 80 minuts en uns pocs partits del final, però al remat va ser providencial. La passada temporada, per contra, va participar en molts més partits, fins a 16 de lliga, però amb una escassíssima mitjana de 16 minuts per encontre i un únic gol, curiosament de nou contra el Celta, en el darrer partit i amb el darrer gol del curs, fa només tres mesos, que va servir per a empatar a 2 i signar una posició final una miqueta més honrosa, la 9ª, però totalment insuficient i a 11 punts de l’Europa League.

Davant de l’escassa participació i el baix rendiment, este estiu pareixia que Alberto Marí se n’aniria a fer minuts al Saragossa de Víctor Fernández, però la situació dels fitxatges valencianistes és tan lamentable que Baraja no ha volgut de moment prescindir de la seua figura, encara que tampoc va comptar amb ell per a intentar pegar la volta al marcador contra el Barça en el primer partit de lliga. Vorem si la recent arribada de l’extrem Luis Rioja canvia alguna cosa, però, en tot cas, la situació de Marí és tot un símptoma: dels records i les pors que ens acacen, de la trista gestió del club en els últims anys i de la incertesa davant de la present temporada.

Però també és un símptoma de confiança irracional en este jove equip i d’esperança en què este divendres a les 19:00 hores tornarem a guanyar a Vigo, encara que siga amb un gol inesperat quasi en l’últim minut…