El vídeo dura poc més d’un minut. És un recorregut banal, mòbil en mà, per l’interior d’una cel·la en una presó francesa. Allà hi ha un llit d’un cos apegat a la paret, una televisió penjada del sostre per un braç retràctil, un armari amb camisetes de futbol alineades, un xicotet bany amb servicis metàl·lics i algunes botelles d’aigua dalt d’un armariet, un espill. La llum és càlida, groguenca, angoixant. Acompanyen les imatges una música martellejant, rialles nervioses i unes quantes interjeccions d’entusiasme i extasiada sorpresa, oh, ah, uau, com si un viatger extraviat en el desert es despertara de sobte davall la pluja en els jardins del sultà Shahriar.
Els comentaris de la peça es compten per centenars i majoritàriament en destaquen el luxe, el privilegi de gaudir gratuïtament d’un sostre i uns quants béns de consum; la injustícia que els delinqüents tinguen privilegis fora de l’abast de part de la ciutadania. Uns altres deploren la blanor occidental, al·legant que eixa cambra és un hotel de cinc estreles en comparació amb les condicions originals de vida de l’usuari arquetípic que tenen al cap. Una crida a travessar cels i mars per a degollar iaies i fruir després, com un canonge, de la ingènua hospitalitat de l’Estat francés. Una despesa decadent. Una derrota.
Ningú no parla de la pena del reu. El preu de la llibertat és una samarreta blava de Mbappé i un parell de sabates Adidas. A canvi d’això l’ànima, el temps, la carn, l’amor i la vida són monedes devaluades si no servixen per a cobrir un raig de desig violent. La necessitat urgent de posseir. És el paroxisme de la cobdícia, la seua reducció a l’absurd més tètric. I de la ràbia i l’odi, perquè no és suficient que algú porgue deu, quinze o vint anys en presó. Té una televisió i es cobrix amb llançols nets, quan el cos ens demana corona d’espines, vinagre i botxí, grillons i rates. Pa dur només perquè la piadosa mort no li estalvie una sola jornada de dolor.
El vídeo dura poc més d’un minut, però és un espill d’en què ens ha convertit la cultura del consum, la por i la imatge. Simis tristos que llancen excrement a uns altres simis tristos per dalt de la reixa.
Foto © Xavier Malafosse
