Estem honorant les dones que ens precediren com es mereixen? Som capaces realment d’assumir allò que significa el feminisme?
Como anillo al cuello (Ariel, 2024), assaig de la docent i escriptora Purificació Mascarell, proposa un enriquidor recorregut per la història de la literatura escrita per dones entre els segles XIX i XX. El llibre és un recordatori del fet que hui dia, si encara no caminem al ritme que caldria, almenys sí que ho fem a un ritme més acceptable que el que duien les nostres avantpassades. A través del relat d’una considerable quantitat de dones escriptores i pensadores, com Kate Millet, Simone de Beauvoir o Elena Fortún, repassem els abusos de la dominació patriarcal, el secretisme i els somnis soterrats; però també les xicotetes grans revolucions, la rebel·lia i la voluntat d’independència d’un gran nombre de dones que buscaren, instintivament, refugis on poder ser.
No és secret que encara queden moltes reminiscències masclistes a esborrar de les ments. Que encara es consideren tabú coses que haurien de ser trivials, com els cabells grisos o els pèls a les cames en les dones, o pitjor, que es noten els mugrons davall la samarreta de mànega curta. Desenes de detalls incòmodes que fan que, com ens recorda Mascarell, les dones mantingam, per una espècie de memòria genètica-social, la tendència a jutjar els nostres cossos a fragments, precuinant una insatisfacció tan garantida com injusta.
No és secreta, tampoc, la lluita per alliberar-nos d’estes tendències heretades. Però ocorre alguna cosa estranya: en contrast amb les voluntats d’igualtat, en contrast amb la necessitat d’acabar d’una vegada i per sempre amb el pes que ha suposat i suposa el sexisme, un cert alé retrògrad es percep en l’ambient. I em pregunte: fins a quin punt és una arma de doble tall confondre empoderament, eixa paraula de moda en boca de tots, de totes, amb un blanqueig de determinats estereotips? Personalment, sent una vertadera preocupació davant els missatges sexistes, sobretot, en les xarxes socials. Els rols de gènere arcaics es disfressen d’energies masculines i femenines, de xiques jóvens que confonen l’autoestima amb una romantització d’aquell home cavallerós que hauria d’obrir-te la porta del cotxe i resoldre tots els problemes de la teua vida quotidiana. La suposada energia femenina es relaciona amb la dependència, la passivitat i la delegació dels problemes en un home ideal que, com a dones, ens mantindria en un estat de flotació despreocupada.
Quant ens queda per a assolir un autèntic estat d’igualtat? Quina és la causa d’esta regressió perniciosa, de l’actual estat de coses que, almenys a mi, em fa alçar la cella, al·lucinada? Caldrà estar-ne alerta, i no oblidar, mai, totes aquelles dones que s’ho van jugar tot per una llibertat conseqüent i autèntica.
Portada: Kate Millet
