Abans que la tragèdia del 29 d’octubre caiguera a les cavernes de la intoxicació hi hagué un instant, segurament només unes hores, en què el sentit comú demanava una sola cosa a la consciència: què s’ha de fer en un cas així? Com actuar? Si tenim clar què fer, sabrem què s’ha fet malament i sobraran les excuses. Però no hi ha hagut temps, perquè puntualment s’ha presentat el genet de l’apocalipsi modern a reclamar la seua quota de negoci: Odi i Desinformació S.A., amb seu a Silicon Valley, ens ha vingut a visitar. I s’ha desfermat la batalla.
Però fem un esforç per a pensar amb claredat i sense idees preconcebudes. El desastre fluvial ha tingut tres actes clarament diferenciats: abans, durant i després del 29 d’octubre. En cadascun dels tres hi ha deficiències i se’n poden traure conclusions.
Abans del 29 d’octubre hi ha unes obres de defensa contra les avingudes no executades. El barranc de Poio està perfectament estudiat pels experts. No està clara ni és definitiva quina de les propostes és la més adequada, si la conducció cap al Pla Sud o un desviament d’amplitud suficient per fora dels nuclis urbans. Doctors té la universitat, i el que cal és escoltar els qui saben, i triar-ne el projecte. Això és competència de l’Estat central, a través de la Confederació Hidrogràfica i el Ministeri. Són obres que no s’executen a temps per raons diverses, reduïdes al fet de ser infraestructures silencioses, pràcticament invisibles, que reten servicis a molt llarg termini. S’ha vist amb el Pla Sud: han calgut prop de seixanta anys per a justificar-lo, però la història el justificava. Va ser tristament necessària la tragèdia de 1957, com van ser necessàries les catàstrofes de 1982 i 1987 en el Xúquer per a executar el pla de prevenció i laminació d’inundacions que es resumix en les noves preses de Tous, Bellús i Escalona. I ara ha sigut necessari un altre drama de dimensions històriques per tal que entre en la consciència dels poders públics el cas de la conca dels barrancs que, des de Bunyol i Xiva, aboquen les seues aigües a l’Albufera. Ara les obres s’executaran, a un preu de destrucció material i personal intolerable.
Durant el 29 d’octubre hi ha un problema d’indefinició o falta de suficiència de protocols d’actuació clars i taxatius, però sobretot hi ha un problema de gestió política. Potser les alertes meteorològiques, hidrològiques i de protecció civil poden estar millor regulades, ser més precises en el procediment i en la distribució de competències i responsabilitats, però el que ha fallat realment no és això, és el factor humà. Els procediments es poden definir millor, però, sobretot, els responsables polítics es poden triar millor. Ací no és Madrid qui té la culpa, som nosaltres. Hi ha un drama en la política, i és que s’han perdut els perfils meritocràtics. La facilitat amb què actors de personalitat immadura, frívola, notablement incompetent, es presenten amb alegria en la cosa pública i són escollits per a les més altes responsabilitats necessita una reflexió. Açò no pot passar més, ens hi juguem la vida, la credibilitat de la democràcia i, per tant, ens estem jugant l’arribada d’una nova dictadura. Calen protocols de control sobre la capacitat dels governants, proves públiques de la seua aptitud i del seu perfil psicològic. Sense miraments, se’ls ha d’examinar d’alguna manera. No és fàcil com s’ha de fer, cal implicar eixes estructures que són els partits, però es necessita un pacte global contra la incompetència, un escut protector de la democràcia.
Després del 29 d’octubre hem vist una vergonyosa partida de mus jugada, esta volta sí, des de Madrid, esperant a que l’administració autonòmica s’ofegara, mai millor dit. No és de rebut dir que l’exèrcit o els recursos materials de tot un Estat estan preparats però esperant una petició formal. L’oferiment s’ha de fer en el minut 1 de la tragèdia. I si cal una petició formal que no es produïx per incompetència, això es manifesta públicament en el minut 2. I, si és precís, s’intervé constitucionalment en el minut 3. Però no al cap de sis o set dies, amb la gent desesperada. Ens tornem a jugar ací la democràcia.
Tinc l’experiència personal de Tous en el 82, la famosa pantanada, que en realitat va ser una riuada històrica en tota regla. L’Estat va tardar a aparéixer al voltant d’una setmana. Molt abans havien vingut tots els candidats a demanar el vot perquè hi havia eleccions generals el 28 d’octubre (les famoses del Cambio). Van fer votar la població amb el fang pel genoll. El govern de Calvo Sotelo s’havia cobert de vergonya la nit del 20 d’octubre; el de Felipe González no tingué pietat i es negà a reconéixer responsabilitat alguna, escudant-se en la fuerza mayor, i els damnificats hagueren de forçar un procediment penal, el juí de Tous, que es va allargar vint-i-cinc anys per a obtindre una sentència condemnatòria. Els reis van aterrar en helicòpter a la muntanyeta d’Alzira sense baixar al fang; el papa Joan Pau II ídem. Però tots tant contents. Ningú els va increpar, ni agredir, ni llançar fang. Veníem d’una dictadura, els telèfons mòbils no existien i el poble era encara una massa de súbdits sense esperança en la voluntat dels poderosos, més enllà que els vingueren a vore. Recorde la gent saludant i fent-se fotos amb els polítics en els carrers, uns carrers com els de Paiporta. Hui les coses han canviat, però la classe política no n’ha sigut conscient. Creien, potser, que estàvem encara en 1982. Han subestimat la democràcia.
Foto © Jordi Sarrión-Carbonell
