Una vegada més ha tornat a passar. Què ha tornat a passar? Que algú, qui? Una dona, per descomptat, s’atrevix a llevar una parcel·la de protagonisme als hòmens (per a que ens entengam ràpid, ací caldria posar señoros o camp de naps), i de seguida han aparegut veus per a corregir-la o matisar allò que ha dit.
La setmana passada, una editora d’El País va escriure un article titulat “Per què no hi ha hòmens en els clubs de lectura”. Immediatament, una bandada d’hòmens, que sí que participen en clubs de lectura, ha buscat el seu espai-altaveu per a dir que quin destarifo, que ells clar que participen en clubs de lectura. Ja fa una setmana de la polèmica i encara continuen sobrevolant l’article en qüestió, per si algú s’atrevira a interpretar-lo erròniament. També van eixir un bon grapat de dones a dir que quina bovada, si en el seu club de lectura evidentment que hi ha companys hòmens.
Matisar la realitat –eixa labor de, suposadament, precisió– hauria de portar-nos davant de l’engranatge de la vida que va cap a la direcció correcta. Però no. Algunes persones continuen obstinades a posar pals a les rodes de l’evidència. I és evident que en els clubs de lectura no hi ha hòmens, de la mateixa manera que les dones no es guanyen la vida en l’obra, ni van als puticlubs. Clar que hi ha hòmens en els clubs de lectura i dones que paguen per sexe i dones alicatant banys… Però vostés i jo sabem quina és la realitat.
I saben què és pitjor de tot açò? Que cada volta són més els qui matisen per a intentae anar en contra de l’evidència. Ho fan per a dur-nos a la confusió, i crear una realitat-parany.
Així, amb els matisos fets fins al moment: les escriptores no tenen res de què queixar-se ara mateix; si les dones directives de l’IBEX 35 no es reunixen amb Milei serà perquè no voldran (si els consells d’administració estan formats per dones en el 50% dels casos!); les dones que desapareixen dels seus treballs per a cuidar els majors o els fills ho fan simplement perquè volen, ja que ningú els obliga; etcètera.
Així, tots els polítics són iguals, i cal no votar a cap partit.
Així, jo no soc ni masclista ni feminista.
Així, a la meua ruta senderista li pose “el nom que m’ix dels ous”… (Veeu com jo sí que defenc l’ús del valencià?).
Foto portada © Felip Bens
