Quan u assistix al fervor amb què s’aborden certs debats públics, es pregunta si potser esta societat viu tan folgada que té temps de sobra per a ocupar-se de certes qüestions superficials o, al contrari, que viu tan ofegada pels problemes que ha de distraure’s amb qualsevol cosa.
Veig al·lucinat la disputa que s’ha produït a la tornada de l’estiu sobre la incorporació del programa de David Broncano, La Revuelta (abans, La Resistencia), a la graella de RTVE. Amb l’inici del nou curs polític, les armes estan en l’aire entre els partidaris de l’antic col·laborador de Buenafuente i els del nano de Requena, Pablo Motos, i el seu Hormiguero, fins ara, diuen els que en saben, estrela indiscutible de les nits televisives.
En les últimes setmanes han corregut rius de tinta sobre la guerra d’audiències que ha despertat la competència entre els dos programes. Al remat, curiosament, la disputa s’ha saldat amb un empat tècnic, diuen els analistes que han conclòs, de manera salomònica, que cap dels contrincants ha arrabassat a l’altre el seu potencial públic. Segons han afirmat, la que ha guanyat ha sigut la televisió que, animada per la polèmica, s’ha trobat amb un tsunami de nous espectadors que pareixia que s’havien perdut en favor d’unes altres formes d’entreteniment o en la mar les xarxes socials.
Sincerament, no sé què cal celebrar. Els dos programes són igual d’irrellevants. El programa de Motos és el temple de l’estridència, el soroll gratuït i la intranscendència, amb acudits de baix nivell i convidats populars amb entrevistes insubstancials… i al llit. I en el cas de Broncano, igual, però amb una altra estètica. La seua falta de recursos és verdaderament eloqüent dels temps que corren. Quina falta d’imaginació! Quina ironia més tosca! En tot cas, a RTVE podríem retraure-li que, en la seua responsabilitat com a servici públic, no haja pegat un pas per a convertir-se en eixe exemple del rigor periodístic i la cultura amb què hem ensomiat moltes voltes. Al contrari, la televisió pública cau de nou en la guerra bruta de les audiències. Ací estem!
Encara és pitjor, en tot cas, comprovar com ens han portat una altra vegada a eixa senda de la polarització induïda per la qual es regixen les democràcies contemporànies: rojos-blaus, Harris–Trump, Rússia–Ucraïna, Beatles–Stones, Barça–Madrid i un llarg etcètera. I si vosté és dels que, en llegir esta llista, ha cridat dins de si que no és igual una cosa que l’altra, ja és un d’ells!
A voltes veig estes coses com a simple informador, per a estar al dia d’allò que passa, però generalment d’una forma indirecta. Fa ja catorze anys que vaig apagar el meu televisor (des que es va imposar el senyal de TDT) i, vist allò que es pot vore cada volta que m’acoste al mitjà, no me’n penedisc. Cal aprendre a donar-li més valor al nostre temps.
