Amb freqüència mirem amb l’enveja dels pobres l’ostentació que fan altres països d’unes llibertats que a nosaltres ens pareix que ens amaguen. Este veto (unes voltes real, altres imaginari) no afecta a soles al camp de la justícia o els anomenats drets civils, sinó a altres espais de la vida pública i política com són l’ètica o la moral, l’economia, el periodisme… o la cultura.

En eixe últim cas, no és estrany descobrir-nos admirant, embovats, altres indústries davant l’aparent llibertat amb què ens brinden algunes de les seues propostes. Este fet es fa més evident en el cas del cinema. Observem amb admiració l’estrena de pel·lícules com Poor things, la penúltima producció del grec Yorgos Lánthimos, o la guardonada El triangle de la tristesa del suec Ruben Östlund, i ens preguntem: i nosaltres què?

Propose esta breu digressió a propòsit de la visita a València del director de cinema mexicà Alonso Ruizpalacios per a rebre el Premi Lluna de València atorgat recentment pel Festival Cinema Jove.

Després d’un sòlid recorregut dins del terreny del curtmetratge, la carrera de Ruizpalacios arrancava amb una obra certament peculiar. Güeros (2014) ens situa a la ciutat de Mèxic, al final de la dècada dels 90, en un moment de gran agitació política amb motiu d’una vaga estudiantil provocada per la reforma del sistema de pagaments de les taxes universitàries. En este context, la cinta ens presenta a Santos i Sombra, dos jóvens estudiants que, en el seu hedonisme existencial, pareixen viure amb desafecte tots estos successos. Amb l’excusa de la visita de Tomás, el germà xicotet de Sombra, els personatges ens conviden a un exhaustiu recorregut per una ciutat sumida en el caos.

En Güeros, Ruizpalacios du a terme un honest exercici de llibertat creativa. Llibertat, primer, formal. Trobem ací un director amb molta fam per a jugar amb tota classe de recursos expressius (sons, tipus de pla, il·luminació, transicions) sense deixar mai de conservar la coherència global de la història.

Però potser l’aspecte més notable d’esta pel·lícula és com, enmig d’eixe aparent collage que anirà construint, Ruizpalacios aconseguix travar un discurs polític que trenca la cuirassa d’allò ideològic i els prejuís per a convidar-nos a una interessant reflexió.

En una de les seqüències més brillants, Sombra, Santos i Tomás arriben de nit a les instal·lacions de la universitat enmig d’una aspra assemblea en la qual els vaguistes debaten el futur de les manifestacions. Immediatament, la discrepància es fa evident entre els pragmàtics i els somiadors. Un dels líders estudiantils, en l’aldarull, exclamarà: “nosaltres som la veu dels que no tenen veu”. Sense saber molt bé com, la disputa acabarà en una batalla a colps entre els dos bàndols.

Més tard, ja de dia, els nostres protagonistes es desperten en el seu cotxe, abandonat dins d’un mercat popular. Ignorant la seua presència, els comerciants alcen les seues modestes paradetes. Aquells que no tenen veu comencen una altra dura jornada de treball, molt allunyats dels discursos d’aquells que diuen que representen els seus interessos. No és que els menyspreen, és que viuen, simplement, en un altre món. Ens sona?

En este tram de la pel·lícula, l’el·lipsi funciona com un ganivet ben esmolat sobre l’imaginari de l’espectador. Cinema amb majúscules que potser no ens oferix una resposta als dilemes que planteja, però que, com digué el mateix director durant el lliurament del premi, s’atrevix a fer-se preguntes molt oportunes. Què hem fet malament?

Deu anys després de l’estrena de Güeros, el seu missatge ens arriba hui de forma encara més dolorosa, en un moment en el qual la nostra esquerra alternativa, aquella que ocupà en el seu moment altres assemblees paregudes, supura per allà on més mal li fa: el seu discurs. I mirem al nostre voltant buscant entre els enderrocs de la nostra producció estatal algun referent que es faça eixes preguntes tan oportunes… i no trobem res.

Portada: fotograma de Güeros.