Amb l’entrada en l’època moderna i il·lustrada, Occident inaugurava una nova era dominada per la racionalitat. Les arts, però sobretot les ciències i els progressius avanços tecnològics anaren deixant arrere una mentalitat governada per la creença i la superstició que si bé no arribà a tot el món de manera immediata, anà expandint-se a totes les capes de la societat. Així, la universalització de l’educació al llarg del segle XX, com a gran triomf de les polítiques socials, pareixia tancar el cercle.
Amb tot, hui sentim que tenim més incerteses que mai i que la busca de la veritat més enllà de tot dubte sembla ja un impossible material. L’avanç i expansió dels mitjans de comunicació i les xarxes socials no ham portat un subjecte més informat i més savi, sinó tot el contrari: hui estem més insegurs d’allò que sabem entorn del món que ens envolta. La propaganda comercial, en primer lloc, però sobretot la política, han infectat tots els racons de la nostra societat i, per tant, de la nostra ment.
Ho vam vore amb la crisi del Covid i hem tornat a sentir-ho amb la Dana o l’Apagada del passat mes d’abril. Davant un esdeveniment transcendent en termes socials, no caben explicacions científiques i tècniques precises i concretes, sinó un tsunami d’especulacions mesclades amb tota classe d’elements disruptors capaços d’embrutar el possible coneixement dels fets i les causes. En este context, les veus especialitzades són fetes callar, quan no succeïx que la seua interpretació queda compromesa o tergiversada per tota mena d’interessos (amb freqüència amb la seua complicitat, potser per a protegir-se de la seua responsabilitat o culpa).
Davant de tot este embolic, al ciutadà comú li caben tres possibilitats. Una és la d’aquells que, no volent caure en la foscor, busquen una possible veritat, abstraient-se sense prejuís de les veus que pareixen representar els blocs ideològics enfrontats; després de molt d’especular, estos acabaran probablement desorientats enmig d’una triple intersecció: o bé tots els implicats en cadascun dels fets són culpables, o ningú ho és, o les dos coses alhora. Sense una veu autoritzada forta fora de tot dubte i, davant la falta de coneixements propis, eixe ciutadà caurà inevitablement en una espiral de confusió. Les altres dos opcions estaran capitalitzades per aquells que assumixen en exclusiva el discurs d’una de les parts enfrontades: adscrits a una facció, estos creuran saber, eludint de manera més o menys conscient que, en el fons, no estan segurs de res i que el seu no és més que un acte de confiança cega.
Malgrat tot el nostre poder tecnològic, la humanitat ha entrat en una era dominada per una nova forma de superstició… La veritat? La veritat, com sempre, no li importa a ningú. Uns perquè necessiten amagar-la, i els altres perquè s’enfrontarien a un buit que ignoren deliberadament per tal d’amagar el seu paper davant una funció en què són simples espectadors, sense saber-ho.
Com hem arribat a açò?
