La irrupció del 15-M en maig del 2011 feu botar per l’aire, almenys, dos dels estaments considerats fonamentals en democràcia: la classe política que, a ulls d’una part de la ciutadania, servia a qualsevol interés llevat del d’aquells als quals representava; i el periodisme. De sobte, les persones concentrades en les places tenien la impressió que el relat de tot allò que estava passant per part dels mitjans no coincidia amb la realitat. La denúncia afectà capçaleres de tot l’espectre ideològic. Copiant el model de blocs de partits, pareixia que hagueren acordat desacreditar tot aquell que criticara un orde que, com a poc, havia entrat en una profunda crisi.
D’allà ací, la desconfiança en el periodisme professional ha augmentat. I la resposta dels mitjans ha sigut doblement errada. Per una banda, han recorregut al comodí dels bulos com a munició contra qualsevol veu que els ha eixit al pas, com a estratègia per a rescatar una opinió pública que ja no confia en ells. Per una altra, han aprofundit en el joc de blocs de partits que es qüestionava en les places.
Esta controvèrsia ha quedat arreplegada, per exemple, en la polèmica sobre la cobertura del presentador Iker Jiménez sobre la barrancada, enmig d’esta batalla per a alçar-se com a representant d’eixa ciutadania desconfiada. Per una banda, les noves cares d’internet han demostrat que, per molt que es presenten com a diferents, sempre hi haurà qui qüestione els seus plantejaments o motivacions en el combat del debat públic. És una realitat de la qual ningú es pot sostraure. El problema d’Iker Jiménez no és que llançara notícies falses, com s’ha dit, sinó que es topetà amb les contradiccions que implicava presentar-se com a alternativa a les fosques intencions del poder. Organitzà un comboi amb material d’ajuda per als damnificats, però, en arribar a València, entropessà amb el mateix problema que tinguérem els voluntaris: que, més enllà de la bona disposició, l’organització de l’ajuda en una catàstrofe no pot correspondre als particulars (i açò era, de fet, el presentador), sinó als qui tenen l’autoritat i la competència. Amb la seua actuació, Jiménez mostrà bé ignorància (i ho reconegué en un editorial), bé exhibicionisme sensacionalista.
I alguns mitjans respectables han demostrat també falta d’encert en acusar a Jiménez de llançar uns suposats rumors falsos (que, com es demostrà en xarxes, ells també difongueren), en lloc d’assenyalar la seua mala praxi periodística. Però clar, ¿com censurar a un altre per la teua pròpia carència? Açò ha aprofundit en la falta de credibilitat d’uns i altres.
Combatre el foc amb gasolina no pareix una bona idea. Ni en un incendi ni quan es tracta de defendre les institucions públiques o qualsevol dels estaments dels quals, hem convingut, depenen les democràcies. Ha sigut prou una altra nova crisi per a exhibir les vergonyes de tots.
Foto: Fotograma de «Primera plana» (1974) de Billy Wilder
