El kneecap és una pràctica estesa a Irlanda del Nord, on alguns grups paramilitars defensors de la reunificació d’Irlanda disparaven als genolls dels seus oponents a mode de castic entre els inicis dels 60 i les acaballes dels 90, en un procés violent d’enfrontament entre els partidaris de la reunificació irlandesa (catòlics) i els defensors de la permanència del nord d’Irlanda en el Regne Unit (protestants).
A més a més, Kneecap també és el nom que escolliren Mo Chara, Móglái Bap i DJ Próvaí, tres irlandesos de Belfast, per donar nom al seu projecte, que esdevingué un fenomen musical tan popular a Irlanda, Europa i els Estats Units que acabà convertint-se en una pel·lícula protagonitzada pels integrants del grup, acompanyats per l’actor Michael Fassbender i amb la direcció de Rich Peppiatt. Entre altres guardons, la pel·lícula fou guanyadora d’un premi BAFTA l’any 2024 i estigué nominada a un Oscar a Millor Producció Estrangera. Actualment es pot vore a través de la plataforma Filmin.
Tot començà en el garatge del DJ Próvaí, en plena capital d’Irlanda del Nord. Próvaí, professor de música en un institut catòlic de Belfast, es va fer per casualitat amb la llibreta de Mo Chara, un jove per a qui la música, les drogues i les xiques suposaven l’única forma d’escapar d’una realitat que l’angoixava. En companyia del seu amic Móglái Bap, Mo Chara escrivia lletres de rap en irlandés, una llengua amenaçada que a penes compta amb 80.000 parlants nadius en l’actualitat, 6.000 dels quals es troben a Irlanda del Nord. La llengua irlandesa rebé el reconeixement com a llengua oficial nord-irlandesa el 2022, amb l’aprovació de la Llei d’Identitat i Idiomes, després d’anys de lluita de plataformes com Foras na Gaeilge.
Próvaí, parella d’una militant per l’oficialització de la llengua irlandesa a Irlanda del Nord, va convéncer els dos jóvens de que la música era el terreny on més podien ajudar a defensar la terra, allunyats de la violència i amb cap altra arma més enllà de la paraula. Al cap i a la fi, com deia el pare de Mo Chara (membre de l’IRA i fugitiu de la justícia), “cada paraula en irlandés és una bala que disparem per la llibertat d’Irlanda”. Malgrat la seua reticència inicial a rapejar en la llengua per la falsa creença que ningú voldria escoltar rap en irlandés, a poc a poc s’adonaren que tots els seus veïns coneixien i rapejaven les seues lletres, i que estes els servien d’impuls per a aprendre i practicar l’irlandés.
Tot amb la inestimable ajuda de Próvái, que es convertí en el seu DJ i productor, i que sempre apareixia cobert amb un passamuntanyes per a protegir la seua identitat durant els inicis del grup. Els tres construïren un grup de rap combatiu i molt enèrgic, amb lletres plenes de referències a la llibertat d’Irlanda, als anhels d’un món millor, les drogues com a forma de fugir de la realitat, el conflicte social amb els britànics i, com no podia ser d’altra manera, amb la reivindicació d’una forma pròpia de nomenar la realitat a través de la seua pròpia llengua, la irlandesa, que encara té molt a dir sobre l’essència del poble irlandés.
En este sentit, la història de Kneecap, una pel·lícula magistralment contada, guarda moltes similituds amb la història de la música en valencià (salvant les distàncies sociolingüístiques), especialment la que nasqué al calor de fites socials tan rellevants com el 15M i la Primavera Valenciana. I és que, com comenta el raper alzireny Roy Carlovich, “amb Panxo (Zoo) molts van descobrir que es podia fer rap en valencià, que fora cool i sonara guai”. No debades, en els moments més complicats la creativitat i l’enginy són fonamentals per a qualsevol batalla cultural i identitària.… Quina millor forma de convertir el desencís en esperança que la música?
Moltes voltes només es tracta d’arribar al subconscient de la gent, on estan els seus desitjos i les seues passions més elementals. Com comprovàrem en el referèndum pel valencià a l’educació, molta gent castellanoparlant té eixe instint de preservació de la identitat i les arrels. Una de les persones de les que més he aprés sobre comunicació, la professora argentina Mariana Moyano, sempre deia que el més important és entendre l’època i l’espai que habitem. I això passa per entendre la llengua i per entendre el llenguatge. En definitiva, com molt sàviament ens diu també el DJ Próvái, “el llenguatge construïx històries, i les històries, nacions”.
