Sobre les tanques metàl·liques que protegixen les obres del soterrament de les vies del tren a l’Estació del Nord de València, en el carrer Alacant, la direcció de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana ha instal·lat una exposició de reproduccions de cartells fallers que abasten des de l’any 1929 fins a l’actualitat.

L’exposició ha encuriosit els vianants, animant-los a una original pràctica: fer-se una foto davant del cartell que correspon al seu any de naixement. Podem valorar fins a quin punt l’espai habilitat per a donar entitat a la proposta és el més adequat (vorem quant duren els cartells!), però, deixant de costat qüestions logístiques o estètiques, o com a registre d’una certa memòria, la veritat és que la idea ha aconseguit despertar un corrent d’empatia inesperat amb la festa. Fins i tot els més escèptics se senten temptats de caure en el parany sentimental i assenyalen des de la distància el cartell que correspon amb la seua quinta.

Les falles s’aproximen i, entre les masses de gent que deambulen d’ací cap allà, les fumejants paradetes de xurros (!) i bunyols i els espais que contenen els ninots,  s’endevina la mateixa controvèrsia de sempre. A un costat del ring, els festers exhibixen amb freqüència la seua arrogància a l’hora d’ocupar l’espai públic per a reclamar el dret i el valor de la “seua” festa. A l’altre costat, els detractors exposen nombroses queixes davant del que consideren una constant agressió al seu dret a reclamar un espai propi dins de la ciutat, encara que siga en els màrgens. Tot, de nou, està polaritzat.

Però en este any de la DANA potser estaria bé tractar de fer-nos una crida a deixar les diferències a un costat i fer un esforç per entendre’ns. A uns caldria recordar-los que no tot són flors i violes, que tots podem i hem de ser agents actius i responsables d’una convivència millor.

Als altres potser cabria també convidar-los a acceptar que la festa és soroll i música, que l’expressió d’allò popular és amorllar, de tant en tant, certes pulsions, obrir una via de fugida a les tensions internes de la societat, no tant per a consentir allò inacceptable (eixa violència que sorgix de la confrontació, el vandalisme pel vandalisme i ací cal fer també una crida a l’Ajuntament perquè intervinga i no es faça el longuis) com per a animar-nos a viure amb totes les conseqüències. No hi ha festa sense gent. I la gent és gent, de sempre. Som gent, malgrat tot.

Potser fora bo, enguany almenys, enterrar la destral de guerra, buscar el punt de trobada, cedir alguna cosa d’eixe espai propi que creiem irrenunciable, als altres, tractar de comprendre per a entendre’ns. Enguany, almenys.

Després del drama de la DANA, seria el millor regal que podríem fer-nos com a poble, si més no durant una setmana. Temps hi ha al llarg de l’any per a tirar-nos en cara les nostres (tantes?) diferències.