Dràcula, Cims borrascosos, Frankenstein, El gos dels Baskerville, les pintures de Caspar David Friedrich… Per què encara ens fascinen? Per què tornem una vegada i una altra a estes obres?

“No s’hauria de dir que el gòtic és una forma d’evasió. Més aïna al contrari, sol estar molt compromés amb els problemes i les preocupacions socials del moment”, explica el professor David Punter en el documental Wonderland: Terror gòtic, un repàs en quatre capítols a través de la cultura gòtica i la seua prevalença, des d’Anne Brontë a la música punk.

El gòtic encara està molt viu. I tot va començar a finals del segle XVIII, quan uns jóvens europeus van observar que la racionalitat il·lustrada havia deixat fora les parts inexplicables i estranyes de l’existència humana. Llavors, l’art es va escabussar de ple en la foscor. I ens va fer reflexionar sobre el bé, el mal i allò que els humans guardem en el fons de l’ànima, just on la ciència no pot arribar. Les pors obsessives, les pulsions salvatges. Allò que s’amaga en l’andana, davall de la catifa o dins de l’armari.

El documental posa en relleu la importància de la creació femenina en el cànon gòtic, un fet que sempre he reivindicat. No debades, el gòtic està present en Charlotte Brontë o en Emilia Pardo Bazán –mal llegida únicament des del naturalisme– i aplega fins a hui, amb autores com Joyce Carol Oates o Mariana Enríquez. Si la dona ha estat destinada tradicionalment a l’àmbit domèstic, pensem en les històries de mansions amb secret, tan ben explotades per Daphne du Maurier, una escriptora que es va nodrir del gòtic del XIX per a portar-lo al segle XX.

Podria dibuixar-se tota una constel·lació de dones brillants que han jugat amb el gènere. I la mare de totes elles, per descomptat, seria Mary Shelley. Sabem que darrere del seu monstre hi ha una crítica a la intolerància i la marginació, eixa que han hagut de patir tantes generacions d’escriptores abans que nosaltres. Crec que el gòtic és útil a les dones perquè permet traure a la llum tot allò que el pensament masculí vol que silenciem. És un gènere que es reinventa en cada generació. La raó? Conté la potència d’aquelles contalles que les mares narraven al voltant del foc primitiu per a previndre les seues filles dels perills i els horrors que ens assetgen. La literatura permet conjurar-los i rebel·lar-nos. El gòtic ens fa més fortes.

Foto portada: Retrat de Mary Shelley, obra de Richard Rothwell (1840 | El Frankestein de Boris Karloff (direcció: James Whale, 1931).