“No tornareu a viure un juny com este: l’últim final de curs en l’escola. Els dies s’han allargat, com els vostres cossos: una llum crua desvetla nous contorns i també noves ombres. Camins per fer vos esperen. Deixeu l’escola, però la dureu sempre dins.
Arribàreu. Éreu tot incògnita i ulls oberts. Eixiu: sou potència, expectativa i desig. Motxilles plenes de coneixements, habilitats i records. Anècdotes, noms que vos vindran sempre al cap amb els cognoms incorporats. Migdies eterns, classes encara més eternes i trimestres que, de sobte, passen en un sospir. La calorada en tornar del pati. Les amistats, les mestres, les festes, els reptes superats o una taca que hi havia en la paret, per exemple. Memòria és saber, però també emoció i afecte. Per això diuen que re-COR-dar qualsevol cosa és tornar a passar-la pel cor.
No tornareu a viure un juny com este, guardeu-lo bé. Serà comporta per a evocar qui éreu i entendre qui sou; mapa per a perdre-vos un temps per la memòria, on sovint descobrireu troballes inèdites i somriures per a sempre. Però, ara, mireu avant, que el temps i els carrers, ara, són vostres. Ara podeu sentir que el món vos pertany: Creixeu, formeu-vos, treballeu i organitzeu-vos per a canviar-lo, per a salvar-lo i per a viure amb goig”.
Etcètera. Una cosa aixina, per exemple. Durant este juny se succeiran , en els centres educatius les celebracions dels finals d’etapa –Primària, ESO, Batxillerat–, dies de graduació o, més modestament, de comiat. Tot i el mimetisme ianqui i la coentor autòctona –ambdós sempre ahí, aguaitant–, estos rituals de pas m’agraden i em pareixen saludables. Recorde els meus finals d’etapa amb prou pena i poca glòria oficial i encara gràcies de la paella que ens férem en la caseta de la mar en acabar el COU. El descrèdit de l’oratòria i el triomf de l’audiovisual i dels ritmes electrollatins han provocat absència de solemnitat i de contingut que sovint deixa òrfens de sentit estos actes.
Potser per por als tòpics, sense adonar-nos que les criatures ho viuen per primera i última volta. Que tot serà nou i irrepetible. Que, per una volta (entre balls, sana burrereta i histerismes) està bé escoltar o llegir un exercici retòric amb intenció i coneixement, que els ajudarà a prendre consciència del pas crucial que peguen, a estructurar les emocions, a guardar idees bàsiques (l’escola pública és una victòria i una oportunitat de i per a la classe treballadora), a fixar algun record civilitzat en les nostàlgies futures. O a cagar-se rebelment en la hipocresia adulta. Té igual.
De bot i braç, em venen pocs texts literaris que vinguen a la cita escolar i, la majoria, derogatoris: Carles Salvador, Ovidi Montllor, Antonio Machado, Àngels Gregori. Segur que també he llegit a Joan Francesc Mira i, últimament, a Zambra i a Kallifatides escrivint sobre l’escola. Descarte Cuore de De Amicis i recomane un conte de títol cortazarià al qual solc tornar amb emoció per estes dates: Velocidad de los Jardines, de Tizón. Pegueu una ullada per a inspirar-vos. O renteu d’ingenuïtat i nostàlgia els primers paràgrafs d’esta columna i ampreu-los com he fet jo modestament. Sí, l’objectiu és animar-vos, famílies i professorat: espolseu-vos la cansera i la timidesa i agarreu la ploma i el micro. Amolleu un bon discurs. Vos ho agrairan encara que no ho reconeguen.
Banda sonora d’este text: “School’s out”, Alice Cooper.
