Fa pocs dies se celebrava a Barcelona l’última edició de l’America’s Cup. Als valencians, la notícia ens portava reminiscències del nostre passat immediat, d’aquells anys 90 i primera dècada de segle XXI: desenrotllament urbanístic, fastos esportius i obres faraòniques que despertaren en la societat admiració i recels.
Aquelles escenes de rebuig d’una part dels valencians es repetien ara en la ciutat comtal. Coincidint amb el tram final de la competició, una manifestació recorria els carrers de Barcelona com a colofó d’altres actes convocats durant els mesos anteriors. Els arguments eren els mateixos que ací: mentres el ciutadà comú lidia amb la precarietat dels servicis essencials, la impossibilitat de l’accés a la vivenda, i contra l’impacte social i ambiental, uns pocs privilegiats juguen a les barquetes amb càrrec a l’erari públic. Totalment d’acord.
Ara bé, els fets també haurien de convidar-nos a alguna reflexió. A València dos governs d’esquerres (en Generalitat i Ajuntament del cap i casal) sepultaren la possibilitat d’una nova celebració de la competició. Dos raons s’adduïren: deute generat versus suposats beneficis per a la ciutat, i el mateix rebuig ciutadà. A Barcelona, en canvi, va ocórrer el contrari. Foren precisament altres dos governs d’esquerres els que aplaudiren la iniciativa. Era la mateixa cosa, però amb un valor diferent.
No seré jo qui balle l’aigua a un esdeveniment que em produïx el més ardent desinterés des d’un punt de vista cultural, polític i socioeconòmic. Se sol assenyalar en cada nova convocatòria de la històrica regata el gran retorn quant a visitants i inversions privades per a la ciutat d’acollida. La nostra experiència ens mostra que no és exactament així. Però, alhora…
Pot ser que els líders polítics parlen poc entre ells ni per a posar-se d’acord en allò en què coincidixen. La impressió general ens anima a pensar que en esta ensalada de sigles en la qual s’ha convertit la política contemporània, cadascú va a la seua.
Amb l’America’s Cup no he pogut deixar de preguntar-me quina diferència de criteri hi ha hagut entre els governs de Puig i Ribó i els d’Aragonès i Colau. Ara, l’exalcaldessa barcelonina es posa del costat dels manifestants, però és poc convincent, atés que ella va beneir el projecte (ara en mans del seu primer tinent d’alcalde).
No vivim temps de coherència ideològica. Però que eixa coherència no es done en la política pràctica no vol dir que les connexions entre les xarxes neuronals del votant no estiguen funcionant a tot drap, tot el temps i en diferents direccions alhora. En vore les imatges de les veles a les costes dels nostres veïns catalans, molts valencians s’estaran preguntant si, cas d’haver algun benefici (real o imaginari), per què ells sí, però nosaltres no… una altra vegada.
Mª José Català ja ha anunciat que tractarà de recuperar la Copa per a la capital valenciana. De tindre èxit, vorem qui la deté ara.
