Fa uns anys vaig donar a conéixer l’escut fundacional de l’Hèrcules FC, que estava inèdit, presentava diferències significatives respecte a l’usat pel club en la camiseta del 90 aniversari i comptava amb els tres colors del primer Hèrcules: roig, blanc i negre. Amb motiu de la recent celebració del Centenari, este primer emblema fou plenament adoptat pel club i estigué present en la seua web i xarxes socials, en els actes commemoratius i en l’estadi José Rico Pérez.
Insígnia de l’escut fundacional de l’Hèrcules FC. © Arxiu Josep Miquel Garcia Martín
Vicente Pastor, fundador i alma mater de l’Hèrcules trià per als seus equips la indumentària descrita en l’article 32 dels primers estatuts de la societat, datats el 18 de setembre de 1922: “El uniforme reglamentario será pantalón de color negro, amplio y corto y maillot blanco y rojo […], llevando el escudo del “HERCULES FOOT BALL CLUB” en el centro del pecho; medias con arreglo al maillot o sea negras con vueltas blanco-rojas”.
Els estatuts eren necessaris per a inscriure la societat deportiva en el registre d’associacions del Govern Civil, pas previ per a fer-ho també en la Federació Llevantina de Clubs de Foot-ball i així poder participar en competicions oficials. Amb la documentació presentada per a la inscripció federativa hi havia una joia: un dibuix de l’uniforme del club que més de cent anys després ha pogut vore la llum i en el qual l’escut, realitzat esquemàticament, té una forma similar al fundacional.
Uniforme de l’Hèrcules FC (1922). ©Arxiu Federació de Futbol de la Comunitat Valenciana
En 2022 vaig fer una presentació preliminar d’un segon escut de l’etapa blanc-i-roja del club, desconegut fins a eixe moment, i que ara amplie per a Foot-ball Club. L’aparició d’una insígnia procedent de la col·lecció d’un jugador del València FC que s’enfrontà als alacantins en aquella època ens ha permés conéixer l’escut tal com era: amb forma triangular, un nombre de bandes més reduït i sense pilota. Tot i això, mantenia intactes les característiques més significatives: la franja negra horitzontal superior amb les inicials HFC i els colors del jersei.
Este escut, amb alguna banda blanca més, també apareix sobre el pit dels jugadors en algunes de les poques alineacions de l’època que es conserven, la més antiga de les quals és de 1924 i que en dataria l’inici de l’ús. Precisament la temporada 1923-24 va ser molt important per al futbol alacantí. En el grup A de la primera categoria federativa, el Club Natació es proclamà campió de València i Múrcia després de véncer el potent Gimnàstic FC en una final a doble partit i es classificà així per al Campionat d’Espanya. En el grup B, l’Hèrcules, campió d’Alacant després de guanyar el Diana FC de Dénia, derrotà l’Sport Club Castàlia, campió de Castelló i havia de disputar la final amb el de la província de València, l’Stadium FC. No obstant, la desorbitada quantia de la indemnització per desplaçament que va establir la Federació impedí que un club modest com l’Hèrcules la poguera disputar. L’Stadium es proclamà campió sense jugar i ascendí al Grup A. Per al conjunt herculà el subcampionat fou la fita més important de la seua etapa blanc-i-roja.
Vicente Compañ (1924). © Arxiu Municipal d’Alacant. Col·lecció Francisco Sánchez
Alineació de l’Hèrcules FC de la temporada 1926/27. Dalt: Carratalà, Giner, Daniel, Ibáñez, Julián, Marín, Juanele, Jover i Roselló. Baix: Compañ, Galvañ i Moltó. El guardameta, Pepe Jover, porta l’escut triangular
L’evolució cap a un escut més estilitzat –de forma triangular–, datada en els anys 20, no és exclusiva del club alacantí. L’emblema en forma d’olla del Llevant FC donà pas a un de triangular. Igual ocorregué amb el del Múrcia FC quan passà a denominar-se Reial Múrcia FC o amb el del CD Boxing Alcoià quan es convertí en CD Alcoià. També documentem esta evolució en clubs com el CD Júpiter o l’Sporting de Gijón. Inclús el CD Castelló i el RCD Espanyol utilitzaren puntualment un model triangular en la mateixa dècada. A més del de l’Hèrcules, els escuts que perderen la pilota en adoptar la nova forma foren els del Múrcia i l’Sporting.
Alguns exemples d’escuts que evolucionaren cap a una forma triangular en els anys 20. © Arxiu Josep Miquel Garcia Martín
La poc coneguda i alhora apassionant etapa blanc-i-roja de l’Hèrcules va durar quasi deu anys. L’inici de l’activitat del club es produí com a mínim en 1919. En juny d’eixe any inscrigué dos equips en un torneig infantil, la Copa Excelsior, que acabà guanyant. El final de l’etapa tingué lloc el 4 de novembre de 1928, quan l’entitat deportiva, en una aposta per créixer i amb l’aprovació prèvia de la directiva, passà a vestir els colors banc-i-blaus del desaparegut Club Natació Alacant.
L’escassesa d’imatges d’alineacions i la mínima o nul·la presència d’escuts en les camisoles dels jugadors ens impedix datar amb seguretat el moment en què este segon escut blanc-i-roig deixà de ser emprat. Presumiblement, estaria vigent fins que l’Hèrcules adoptà l’escut del Club Natació, substituint les sigles CNA per HFC i dotant de perfil grec a la figura llorejada. Fins al moment, la primera aparició de l’escut blanc-i-blau es documenta el 18 de setembre de 1932, dia de la inauguració de l’Estadi Bardin. La nova ensenya estava present en el banderí que el club alacantí entregà al capità del Madrid FC, Ricardo Zamora.
Insígnies del Club Natació Alacant i de l’Hèrcules FC. © Arxiu Josep Miquel Garcia Martín
Els nous colors del club alacantí, coincidents amb els de la bandera de la ciutat, són els que l’afició sent ara com a propis, però no hem d’oblidar que els primers foot-ballers herculans vestiren una camiseta i escut blanc-i-rojos i que són una part important de la seua història. És així com Vicente Pastor concebé l’Hèrcules.
Foto portada: Insígnia triangular de l’Hèrcules FC © Arxiu Josep Miquel Garcia Martín
