L’escut és la senya d’identitat més important d’un club, un element amb el qual els aficionats establixen un fort vincle emocional. El seu disseny solia ser obra d’un membre de l’entitat, però a vegades es convocava un concurs per a triar-lo, com va fer el Club Natació Alacant en 1919 i 1923. En l’últim cas, el guanyador va poder escollir entre un premi de 100 pessetes i un títol de soci de mèrit (exempt de quota).
Les insígnies de solapa naixen a la fi del segle XIX, quan també sorgixen les primeres societats deportives. Estos xicotets objectes metàl·lics plasmaven de manera molt fidel els escuts, cosa que no sempre ocorria amb els emblemes que els jugadors lluïen brodats en les camisetes.
Les primeres insígnies, realitzades amb llautó i esmalt al foc, són d’una qualitat i bellesa mai superades i proporcionen una informació essencial sobre l’evolució dels escuts de les entitats futbolístiques. Eren un element distintiu, un símbol de pertinença que es portava amb orgull en el trau de la solapa de la jaqueta. A voltes se’n feien models especials per a directius, socis de certa antiguitat o per a commemorar aniversaris o triomfs. A més, determinades personalitats podien rebre exemplars d’or i brillants, confeccionats en joieries.
Pocs saben que Joan Gamper, fundador del FC Barcelona, ja en 1916 era representant de la prestigiosa empresa suïssa Huguenin Freres & Co, productora d’insígnies, medalles i trofeus, i que més tard les va confeccionar amb la seua marca (Gamper y Mir). A més de Barcelona i Sabadell, altres ciutats on es fabricaren insígnies deportives van ser Bilbao, Saragossa, Madrid o València. Els col·leccionistes aparegueren ja en els anys 20 i en ocasions eren els propis jugadors o directius els que arreplegaven els distintius dels equips a què s’enfrontaven i formaven conjunts que eren autèntics tresors, amb una importància artística i històrica que no sempre ha sigut valorada com caldria.
La celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona va provocar un esclat del col·leccionisme d’insígnies (rebatejades com a pins per la influència anglosaxona). ¿Qui no recorda la presència de planxes plenes d’estos escuts metàl·lics en les parades que hi havia al voltant dels estadis els dies de partit en els 90? No obstant, en els últims anys s’ha produït un descens en la seua demanda i molts clubs de categories no professionals han deixat de produir-los per a decepció dels col·leccionistes. D’altra banda, el desig de maximitzar els beneficis per damunt de la qualitat, que ja havia fet que l’esmalt fora substituït per la pintura, provocaria també el canvi del llautó per aliatges barats.
Actualment, els clubs més importants, lluny de millorar el producte, han optat per invertir-ne en la presentació i ara va dins d’uns cridaners blísters per a que siga més atractiva la seua venda a preus cada vegada més elevats, sovint abusius. Espere que estes pràctiques no acaben amb un objecte tan entranyable i que ha estat vinculat al futbol des dels seus inicis.
Foto portades: insígnies del Castelló, Llevant i València © Lletraferit | 2a foto: escuts dels anys 20 de diversos equips valencians: Club Natació d’Alacant, l’originària de l’Hèrcules FC, Elx FC, CD Eldense, Cervantes de Castelló, CD Castelló, Gimnàstic, Llevant FC, València FC i Espanya © Arxiu Josep Miquel Garcia Martín
