No, no he viatjat enlloc estos dies. Ni jo ni moltes altres persones. Algunes no hauran pogut, perquè sí, és veritat, és car. Les destinacions són cares i més en temporada. I la gasolina, cada dia més cara. I així tot. I potser ni compensa. I algunes no hauran volgut, perquè són quatre dies, perquè estem cansats, i a vegades el que abellix és més la perspectiva dels dies que les seues promeses. Visualitzar el no matinar, el sol que amb sort farà, el passeig amb el gos, el racó del café i del llibre. Uf, és que són mooooltes coses.
I és que no és tan estrany: hi ha qui preferix no viatjar. Vos convide a posar First Dates a la tele un dia qualsevol. Dona un poc el mateix si vos agrada més o menys el format, perquè el veritable valor del programa és que és un estudi sociològic ben curiós. Una de les preguntes més freqüents és: “I t’agrada viatjar?”, amb ulls brillants que anticipen Rutes 66 i Tailàndies. Molt poqueta gent respon que no i, quan passa, la reacció sol ser sempre la mateixa: estupor. Perquè allò del viatger és com que atorga un grau mític, una superioritat. En estos temps, el viatge implica automàticament una vida més rica, més intensa, més digna de viure, contar, mostrar i recordar. La pregunta repetida és una espècie de mantra tòpic. I també retòric, perquè s’espera que l’altre, l’aspirant a company de vida, responga que sí, perquè… com no.
Però l’acte de viatjar està hui en dia, habitualment, revestit d’un moviment frenètic, d’un non-stop que poques voltes té a vore ja amb el viatge del descobridor, del caminant, de l’explorador que recorria el territori amb un quadern i cap expectativa. Es busquen els vols més barats, el mitjà més ràpid per a aplegar a destí, l’experiència exprés que permeta la foto i l’edició de la biografia d’Instagram: “Serendipia. Tempus fugit. 30 països”. No és anar, és poder contar que has anat. No és l’experiència, sinó l’anècdota.
Jo no he anat enlloc estos dies. O potser estic mentint. Sí, que injusta soc. Mireu, amb Calabobos (Reservoir Books), de Luis Mario, m’he escapat al Cantàbric; i uns dies més tard he volat a Canàries, amb un bitllet bonic: Han cantado bingo (Reservoir Books), de Lana Corujo. He parat, he descansat. Ha eixit el sol cada dia al jardí davall de l’olivera, mentre llegia; han tornat les oronetes, han nascut dos gats. On ha quedat la imatge, ara quasi bucòlica, de llegir a l’herba, al sol o a l’ombra d’un arbre? On ha quedat la vida lenta, el ritme humanament suportable? Jo, de moment, no tinc cap viatge d’avió a l’horitzó. Sí que tinc un llibre o dos, a la prestatgeria, esperant el moment, convidant-me a la pausa i, potser, a alguna escapada.
