“El traçat d’una ciutat és més obra del temps que dels arquitectes”, amb este lema Antoni Rovira i Trias guanyava per unanimitat en 1859 el concurs d’idees per a l’executòria de l’Eixample de Barcelona, un projecte que no es materialitzaria atés que el Govern central acabaria imposant el Pla Cerdà que hui tots coneixem. Tant la frase com l’anècdota exemplifiquen la natura orgànica de les ciutats, l’empremta que un temps concret i una determinada societat acaben gravant al perfil urbà. D’esta manera, quan tracem un recorregut històric pels ponts d’Alcoi, travessem la prolongada passarel·la d’anys que separa l’estratègic fortificat cristià en terres encara islàmiques de la gran vila industrial del segle XIX, del bombardejat rebost anarquista de la Guerra Civil a la desconcertada urbs postcrisi immobiliària del XXI.

Qui conega la Ciutat dels Ponts ja en recorda els pronunciats desnivells físics, els torrents que en travessen els contorns clavillats, gorges esgarrades durant segles per rius parits d’eixa pluja que no sap ploure. Imponents barrancs, majestuoses muntanyes, un clima que endurix temperaments, un difícil paisatge que esperona l’enginy. Al rei Jaume I, quan va atorgar carta de fundació, el paratge li degué semblar un turó difícil d’expugnar pels ressentits habitants d’una terra conquistada. Amb el temps, els antics obstacles en forma d’aigua caent pels barrancs es transformarien, per a sorpresa de tots, en fonts d’energia hidràulica, el motor que prompte faria tombar les velles i antigues muralles.

Maria Cristina, la quarta esposa de Ferran VII, dona nom al primer dels grans ponts –o viaductes, donada seua gran altura– començat en 1828 per a salvar la conca del riu Riquer. Des del segle XVIII, el municipi i la seua indústria venien reclamant al Govern central la concessió d’uns arbitris per a alçar un pont direcció a Castella i València. Ja llavors el botànic Cavanilles advertia que la població, “aunque anualmente se aumentan en 400 ó más individuos, ni aun así bastan para acudir a las fábricas”. La construcció de pedra, encara d’estil medievalitzant, mancava d’ornaments i presentava l’exclusiu motiu funcional de projectar la ciutat cap a la seua època daurada en la Revolució Industrial. Una vegada es feu el primer pas, la resta vingueren rodats.

El Pont de Sant Roc i el de la Petxina, construïts entre 1861 i 1863, van comptar amb el suport de la política d’obres públiques del nou Estat liberal i centralitzador d’Isabel II. La burgesia alcoiana, cada vegada més puixant, sufragaria part de les obres per tal d’aconseguir una carretera més recta cap a València, un traçat d’acord a la importància de la indústria del municipi. Als pocs anys de ser estrenats, els tres ponts serviren per a conduir els destacaments de soldats que sotmeteren el Comité de Salut Pública Popular que va governar la vila en juliol de 1873, després de la coneguda Revolució del Petroli. El moviment obrer situava Alcoi al mapa internacional del nou canvi de paradigma.

Amb el segle XX la pedra deixa pas al ferro i més tard al formigó armat. El polític liberal gallec José Canalejas va promoure i donar nom al viaducte que salva el riu Molinar. Inaugurat en 1907, els seus tres pilars recorden ximeneres industrials i damunt s’hi va col·locar una gelosia metàl·lica doble tipus Eiffel tan a l’avantguarda de l’època. Canalejas va aconseguir que l’Estat sufragara les obres. A canvi, guanyava el suport d’un poble que no debades formava la circumscripció que l’escollia com a diputat. Propaganda política de l’època. Canalejas, recordem, seria assassinat per un anarquista quan presidia el Govern. Alcoi va ser la primera ciutat d’Espanya que va acollir i mantenir la Internacional Anarcosindicalista.

L’imponent Pont de Sant Jordi de 1928 es transformaria en el símbol de la ciutat. Les seues línies de formigó pròpies de l’art déco marcaren l’estil amb què encara hui s’associa la iconografia alcoiana tradicional. Després de diversos entrebancs administratius, el consistori municipal decidí afrontar el cost del projecte en solitari. El seu traçat era fonamental a l’hora de connectar el centre històric amb el nou Eixample i també amb les veïnes estacions del ferrocarril de València i de Gandia. El tren, d’altra banda, suposava una altra fita cridada a somoure el paisatge tranquil de les muntanyes.

El projecte per a connectar les estacions d’Alcoi i Alacant va omplir el paisatge urbà de cinc ponts nous entre els quals el més emblemàtic és el mal anomenat de les Set Llunes (es va calcar el nom d’un altre pont que creua el Barranc de la Batalla, cosa que explica per què la combinació dels seus arcs mai no fa set). Presenta 230 metres de llarg i 50 d’alçada, la pedra en diversos colors i detalls ornamentals abundants. D’haver entrat en servici hauria estat un dels viaductes ferroviaris més lleugers i singulars de l’època. Malauradament, la via mai va funcionar, va ser un de tants somnis truncats per la Guerra Civil i la posterior mediocritat de quaranta anys de dictadura.

No es tornaria a planificar cap pont de grans dimensions fins a la implantació de la democràcia i l’autogovern. En 1985-1987, en plena apoteosi socialista a l’Ajuntament d’Alcoi, la Generalitat Valenciana i el Govern central, s’alça el Pont de Fernando Reig o pont penjat emprant la moderna tècnica dels atirantats. L’obra, que va obtindre diversos reconeixements, tornava a marcar una nova fita arquitectònica representativa d’una època, fent tornar a creure els alcoians que la recuperació dels vells esplendors era possible.

A mitjan dels 90, Santiago Calatrava va imaginar el que havia de ser el més espectacular dels ponts d’Alcoi, destinat a enllaçar el barri del Viaducte amb la Zona Nord. El projecte no arribaria a materialitzar-se, però l’arquitecte va cobrar els 600.000 euros de la maqueta. Des d’aleshores, les inversions d’unes i altres administracions han esquivat la comarca. Les prioritats polítiques dels últims anys, com sabem, han sigut unes altres diferents a la indústria tèxtil i la seua modernització.

Finalment, a finals de 2013 s’inaugurà, amb sever retard, l’últim dels grans ponts alcoians, el cridat a substituir al planificat per Calatrava. El desafortunat pegot de consolació, l’anomenat Pont de Francisco Aura, de era una simple estructura de ferro i formigó en pendent, amb un revolt al mig del traçat. Si cada generació d’alcoians ha tingut un pont que reflectia la seua època concreta, tal volta algú en el futur recorde eixa darrera construcció com el Pont de la Crisi, exemple dels temps tenebrosos que ens han tocat viure.

Foto: Pont Buidaoli (1826) i al fons Pont de Sant Jordi (1931)