L’episodi el referix Julio Cortázar en Clases de literatura (Alfaguara, 2014), la transcripció de les quinze hores de conferències que dictà en la Universitat de Berkeley a un reduït grup d’estudiants, veritable representació dels Happy Few.
Tot el text està travessat del talent espurnejant, l’oralitat perfecta, el rigor i la cultura enciclopèdica de l’autor de Rayuela, convertit des de feia temps no sols en un mite vivent de la literatura en castellà, sinó també en referent del compromís polític. Era un altre món. Eren, sens dubte, uns altres temps.
Al final de la sexta classe, en què es tracta l’element lúdic en la novel·la, un alumne el talla per a preguntar quin valor poden tindre l’humor i la fantasia per a la joventut llatinoamericana actual, “para la gente que está en Nicaragua, ahorita, reconstruyendo un país”. La intervenció és un retret obvi contra allò inútil, potser animada per la calor sufocant que feia aquell estiu, potser per que ja portaven dos hores de sessió i l’aula estava plena de fum de tabac, potser perquè el jove revolucionari era d’arrel platònica i li sobraven els poetes en la ciutat ideal que volia nàixer arreu del món entre violents espasmes socials i militars.
Llavors el professor Cortázar els contà la història. Una nit de 1963, en la Cuba de la revolució, un amic seu el tragué de casa en plena nit i li digué que hi havia una gent que el volia conéixer. Acceptà, clar. La cita, per motius de seguretat, s’havia de celebrar en un lloc secret i en la completa foscor. Per les veus allà hi havia cinc xics i dos xiques llatinoamericans, molt jóvens. Un d’ells li relatà al visitant que, en les pauses “de algo que estamos haciendo” –i eixa cosa era greu, arriscada i clandestina– llegien fragments d’Historias de cronopios y famas. “Un dia vam perdre el llibre, continuà, i no el trobàrem fins alguns dies després, mossegat i destrossat per un gos. Només en quedaven 15 pàgines. Des de llavors cada membre del grup en porta una en la butxaca”.
Les tendres històries dels cronopis, fames i esperances (cronopio, cronopio; fuera llueve, todo el cielo) es convertien en amulet contra el presidi i la mort; Julio Cortázar, en un laic patró protector, i el joc i l’alegria literàries, en l’arma secreta per a obrir a colps de matxet el camí a la llibertat. També ara i ací, en un altre món i un altre temps.
