Vaig aplegar a l’olivera mil·lenària a mitjan matí. Coses de l’edat i la bicicleta, un mal comú de la comarca, res greu. Seria ociós descriure la bellesa bucòlica de la cosa. Poseu un poc de llum daurada, pedres de marge, bancals, fenoll i, al fons, el Montgó. Recreeu-vos en la soca imponent de l’arbre. Estem? Estem.
De manera automàtica vaig tirar mà al mòbil, supose que per la mateixa resposta condicionada que feia desenfundar els pistolers de l’Oest a la mínima provocació en el Saloon. M’has mirat malament, Morgan? Bang! Se m’ha creuat de manera sobtada la bellesa? Bang, bang. Amb el telèfon davant els ulls ja sentia l’eufòria de l’enquadrament i el post d’Instagram que estava a punt de perpetrar; vinga el like i vinga l’admiració de propis i estranys davant el meu extraordinari matí en la naturalesa. Jo, l’únic; jo, l’exemple; jo, un dels happy few i la vida és pa quatre. Ah, millor que follar, on va a parar. Que m’admireu, collons!
De sobte el telèfon em va pesar com si realment fora un arma. Al principi vaig creure que era perquè l’olivera em mirava amb ulls d’animal espantat, pregant en silenci que no li disparara. Que no la ferira amb una altra imatge que li furtaria un bocí d’ànima, la banalitzaria, la mercantilitzaria i, en el pitjor dels casos, la rodejaria de gent tan imbècil com jo en tristíssim pelegrinatge per la foto. Ionquis del casito. Assassins del píxel. Botxins impàvids dels indrets més bells. Este el tens? Sile, nole, sile, nole.
Però no era això. Més prompte em va detindre el gest una forma silent de resistència de caràcter quasi sindical. Consciència de classe, si voleu. Em vaig vore a mi mateix no com a usuari de la xarxa, sinó com l’últim dels seus empleats. Un treballador compulsiu que ofrenava a la gran màquina combustible per a continuar sent a costa d’esgarrar-se i esgarrar el seu país. Potser, d’alguna manera intuïtiva, no volia palejar al Gran Forn l’olivera mil·lenària, ni els meus amics, ni la meua família, ni els menjars que cuinem a casa i són casa, ni les pàgines dels llibres que m’estime i els cafés que em calfen el cor els dies de festa, ni les façanes de les ciutats que m’han fet gaudir, ni la carn que soc, ni la mar, ni els ulls que em miren.
A vegades n’hi ha prou amb no disparar la foto. Estimar-se més no fer-ho. Baixar l’arma. I deixar que la bèstia quede amb la boca oberta i els ullals plens de saliva esperant el mos que no li lliurarem. A vegades n’hi ha prou amb no reduir l’amor a una mercaderia fungible. Encara que després tornem a les nostres incoherències. I ben agraït, clar, si compartiu este article en les vostres stories.
