Conta Enric González en Historias de Nueva York que els nous guionistes i dibuixants de Marvel, per tal de situar ràpidament el context icònic de les històries que havien de desenvolupar, rebien unes instruccions molt clares: “la Metròpoli de Superman és el centre de Manhattan un dia solejat”, “la Gotham de Batman és el sud de Manhattan una nit de pluja”, “Harlem és Harlem”.
Qui tinguera les ganes i el valor de dibuixar l’ànima meridional valenciana podria parafrasejar esta distinció a partir de dos espais igualment ficticis i igualment arrelats a les dos cares d’una mateixa realitat. Circea de la Marina d’eco homèric és Dénia vista per Manuel Vicent un estiu de sal en la pell i veles blanques unflades de llebeig. El sol reflectit en la mar ferix la pupil·la i una pell de bronze es despulla immortal entre roques d’ulls verds. Misent és Dénia pastada amb whisky, ràbia i formigó en mans de Rafael Chirbes. Una bossa de vísceres combustibles al comptat.
Circea de la Marina és Metròpoli. Misent és Gotham. Manuel Vicent i Rafael Chirbes són, en una part essencial de la seua obra, anvers i revers de la mateixa veu amb Dénia com a espai mític i real fent de frontissa i elevada a símbol de la història contemporània dels valencians, plena de glòria i tristesa, un cos viu que es resistix a desaparèixer davall les successives capes d’oblit i despersonalització que l’habiten. Cada vegada més idea i menys territori. Carn llatzerada del Mediterrani occidental davall la tralla líquida del temps que la devora.
Resulta fascinant pensar que una ciutat de grandària mitjana com Dénia siga el transsumpte de dos construccions –Circea i Misent– capitals en la literatura en castellà del segle XX i que siga capaç de capturar, en els seus matisos i les seues contradiccions, l’essència dels darrers cinquanta anys de canvis a través de la ploma de dos observadors radicalment dissímils i en el fons tan iguals com Manuel Vicent i Rafael Chirbes. Llum i ombra novel·lesca del país que hem pastat entre bandolers, idealistes, cínics, nostàlgics i negligents. Pàtria d’Ulisses i de la màfia russa. Cementeri de rates i temple de pedra daurada. Tan valencià i tan nostre.
El magnetisme de la ciutat símbol no s’esgota mai. És ben conegut el clam de John Dos Passos. Maria Ibars la fa sublim de mar i humana en el tràfec dels magatzems. Estellés s’emborratxa d’estreles. Roc Chabàs malalteja de nostàlgia. John Ford i Mia Farrow. L’ombra d’una palmera que es vincla al sol ponent i que és ombra també d’un desert molt antic.
Este estiu, en passejar impunes pels seus carrers de Dénia, parem l’orella
