La humiliació al valencià i a la història dels valencians signada per l’Ajuntament d’Alacant em va fer recordar uns versos coneguts de César Vallejo escrits a la calor de la Guerra Civil, eixa que no ha acabat encara:

Niños del mundo

si cae España –digo, es un decir–

si cae […]

¡qué pronto en vuestro pecho el ruido anciano!

¡qué viejo vuestro 2 en el cuaderno!

La profunda injustícia de la desfeta, aquella i esta, les dos perpetrades manu militari si fa no fa pels mateixos protagonistes (amb actualització cosmètica, que “ja no guanyen escons amb el clam dels canons”), té l’efecte de fer marxar els bàrbars sobre els ossos de la vella cultura. A cada pas retrocedim deu anys. Amb cada grit de victòria, un segle. Fins a la tenebra indistingible. Els enllumena la mateixa passió destructora amb què els talibans volaren els mil·lenaris budes de Bamiyan, en Afganistan. Calia? No, però la seua sola presència era un recordatori de la cultura i de la història, ço és, l’antítesi del fanatisme. La pedra muda els condemnava i no ho podien suportar. També la llengua que calia passar per les armes.

Ara tot són plors i signatures i declaracions més o menys histriòniques. Ara hi ha qui de poc no s’afona les xulles pegant-se colps al pit i fent professió de valencianitat. Ara? I què fem de tots els càrrecs públics que no deien una paraula en valencià en creuar el túnel del Mascarat “porque aquí se habla castellano”? Quina diferència substancial hi ha? Alacant s’ha perdut entre el salvatgisme d’uns i els complexes d’altres. I amb Alacant tres quartes parts de la província. S’ha obert la veda. S’ha completat la desconnexió del sud aculturat i convertit en contrapoder ideològic del concepte de valencianitat, que a hores d’ara i del far de l’Albir cap avall és igual a dir catalanisme i criptocomunisme. De tal calibre és l’empanada. Perdó, la coca antoñina.

Però junt a César Vallejo també recordava un conte molt breu de Julio Cortázar titulat Tema para un tapiz. Diu més o menys que un general té huitanta soldats i l’enemic cinc mil. Amb una sèrie de tretes eloqüents el general aconseguix que quatre mil nou-cents noranta-nou soldats enemics es passen al seu bàndol. Només un resistix. El general plora i blasfema en la seua tenda. En trencar el dia l’únic enemic desembeina l’espasa i avança cap a la tenda del general. Entra i el mira. L’exèrcit del general es desbanda, ix el Sol.

Que sigues tu, sigues qui sigues, el darrer soldat que a Alacant faça caure en sac buit la infàmia. Que el general plore i blasfeme en soledat mentres una sola paraula esparsa encara recorre els carrers de la ciutat, i amb ella una altra, i una altra, i una altra.

Fotografia de portada: Alacant des del Castell de Santa Bàrbara