Fa poc he vist I am Martin Parr, en Filmin, i m’ha fet pensar, clar, en el color. Hi ha qui diu que l’obra en blanc i negre d’este conegut fotògraf és més reflexiva, més seriosa, humanista inclús; que no era un cínic i tenia interés social, i que això es nota sobretot a les fotos en blanc i negre. Però sembla una idea suada. Quan va voler entrar a l’agència Magnum, la mitat dels membres van dir que si ell entrava, ells se n’eixien, i l’altra mitat que si no hi entrava, se n’anaven ells. La indignació dels primers era un altre prejuí: no era seriós, no estava compromés, no fotografiava la guerra ni la mort. L’artista Grayson Perry diu que eren uns esnobs, i té tota la meua simpatia. El clixé de la tragèdia és com el clixé del blanc i negre: el color s’infravalora com s’infravalora l’humor. D’açò la tragèdia no en té la culpa, naturalment. Tanmateix, no em negaran que amb un accident i uns violins la llàgrima està garantida, però que difícil és fer l’humor! Doncs Martin Parr fa l’humor ben endins, en blanc i negre i en color. I torne a recordar allò de G. K. Chesterton: que divertit no és el contrari de seriós, sinó d’avorrit.
El color em du a Baudelaire, que –diuen– es va presentar amb els cabells verds a una cita amb Théophile Gautier per a epatar-lo. Però Gautier ni es va immutar. Francisco Umbral va dir que el poeta es va tenyir de verd perquè estava “insegur, impacient, descontent”; després la sífilis el va anar devorant i el negre es va imposar.
Per la seua banda, Flaubert va dir que la seua intenció en escriure una novel·la era oferir un to, un color. Amb Salambó volia donar “una idea del groc”. En el Diccionario de la Lengua Española la dotzena accepció de groc diu: m. Adormecimiento extraordinario que los gusanos de seda, cuando son muy pequeños, suelen padecer en tiempo de niebla.
Parlant de dormir, en el 2014 es va pertorbar el somni etern d’una monja sepultada en un monestir de Dalheim, a Alemanya, per a estudiar-la. En el carrall dental calcificat es va trobar pols de lapislàtzuli. El monestir va estar viu entre els segles IX i XIV. Després va morir en un incendi amb tot el que contenia. Però les dents van quedar. Les restes suggerixen que la monja il·luminava manuscrits. La pols de lapislàtzuli s’hauria anat acumulant a les dents mitjançant un gest comú: llepar el pinzell per tal d’afinar la punta. (Si eres el que menges, som color!). Pols de lapislàtzuli, blau ultramar, l’or blau del Renaixement. Els antics egipcis el feien servir en les màscares funeràries, tan acolorides, i no podem acusar-los de tractar la mort a la lleugera.
Fotografia de portada (Carmen Valero): Exposició de Martin Parr al CCCC de València
