Hi ha una cosa que cada vegada m’agrada més de la música que s’està fent ací: quan els artistes canten tal com parlen. Sense disfresses ni filtres. Amb les mateixes paraules que sentiries en una conversa qualsevol a la Safor o a la Marina. M’ha tornat a passar escoltant Brega el nou disc de Malifeta o el nou single “Manifassera” de Sandra Monfort. De sobte apareixen paraules que reconeixes de seguida: manifassera, romancera, papar, enviscà, empastrà, dentoles… Paraules que potser no ixen als llibres però que tots hem sentit a casa, al carrer o a la terrassa del bar.
I és curiós perquè quan portes anys vivint a València ciutat t’adones que algunes se’t van quedant pel camí. No perquè vullgues, sinó perquè el context canvia i se t’enganxa una altra forma de parlar, de vegades de castellà, com per exemple deixar de dir omplir per plenar. Per això quan les escoltes en una cançó et fan una alegria estranya, com si d’un bot tornares un moment a estar al poble escoltant parlar als teus uelos. Crec que és important que els artistes componguen aixina, amb naturalitat. Perquè quan ho fan no només estan escrivint cançons: estan creant referents per a la gent jove. Referents que demostren que es pot fer música actual sense renunciar a la manera de parlar que hem heretat.
En este sentit, la veritat és que el valencià no passa pel seu millor moment i les institucions públiques valencianes no estan ajudant gens a cuidar-lo, com apunta la mateixa cançó “Ídol” de Malifeta, però la música està fent una faena que potser altres àmbits no han sabut o pogut fer: arribar a gent que d’una altra manera potser no s’hi acostaria mai. De fet, cada vegada és més habitual vore com grups valencians sonen i es programen tant a Catalunya com a l’Estat, amb l’exemple recent de Zoo com el més potent. En això el sector musical ha obert camí. Les cançons circulen, viatgen i troben públic. El repte potser és un altre: que eixa curiositat també arribe, per exemple, a la literatura i que els llibres escrits per autors i autores d’ací es lligen més enllà del Sénia, cosa que encara continua costant.
En tot cas, quan escolte una cançó i apareix una paraula que de menuda sentia dir a casa —d’eixes que a la Safor encara es diuen sense pensar— pense que alguna cosa s’està fent bé. Perquè al final la música també pot ser això: una manera de no perdre la veu amb què hem crescut.
