En el silenci de la memòria col·lectiva, s’esvanix l’eco d’un nom: Amancio Amorós Sirvent (Agullent, 1854 – Sant Cugat del Vallés, 1925), músic, compositor, mestre, una ànima entregada a la flama de la Renaixença valenciana. El seu llegat, teixit amb notes de passió i versos d’identitat, jau hui a la penombra de l’oblit, un lament silenciós que només el vent de la història pareix escoltar.

On estan les melodies que un dia van vibrar als salons de Lo Rat Penat, entre versos encesos de Teodor Llorente i Constantí Llombart? Qui recorda les veus de l’Orfeó Valencià i El Micalet, entonant les seues composicions, imbuïdes de l’esperit del renaixement valencià?

El Centre de Cultura Valenciana, que un dia el va acollir com a director artista, hui guarda el seu nom en arxius polsosos, un tresor oblidat que espera ser redescobert. La Sociedad de Cuartetos Valenciana ha vist passar les dècades, i amb elles, el record de la seua mestria musical. En la Institución para la Enseñanza de la Mujer, on va sembrar la llavor de l’art en les dones, el seu nom amb prou faenes es murmura, com un fantasma del passat.

El Conservatori de València, que va dirigir amb passió i entrega, hui sembla haver oblidat la petjada d’este mestre que va dedicar la seua vida a la música. La Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, que va reconéixer el seu talent i el va nomenar acadèmic corresponent, hui no projecta la memòria d’Amancio Amorós.

La dictadura de Primo de Rivera, com una tempesta, va apagar les llums de la Renaixença. La por es va instal·lar als cors, i les veus que clamaven per la identitat valenciana es van vore obligades a callar fins a l’esclat valencianista del període republicà. Però poc després va arribar la llarga nit del franquisme, i amb ella, l’oblit es va fer encara més profund. La Renaixença, un somni truncat, va quedar relegada als llibres d’història, com també música d’Amorós, el seu cant a la terra, a la llengua, a la identitat valenciana.

Hui, en el centenari de la seua mort, l’absència d’un lideratge cultural que reivindique la seua figura, la seua obra, la seua passió per València, és un lament que se suma a l’elegia. El seu nom, que un dia va ressonar amb força a l’escena musical valenciana, hui es perd en el laberint del temps. És eixe el destí dels qui han dedicat la seua vida a la cultura, a la identitat, a la llibertat? Ser oblidats, sepultats sota el pes del temps i la indiferència?

La memòria d’Amancio Amorós, com la de tants altres artistes i intel·lectuals de la Renaixença, clama per ser rescatada, reivindicada, tornada a la llum. La seua música, un tresor que espera ser desenterrat, ens recorda que la identitat valenciana és una flama que no es pot extingir, un cant que ha de seguir ressonant a través de les generacions.

Que esta elegia siga una crida a l’acció, una invitació a redescobrir el seu llegat i el de tots aquells que van lluitar per una València lliure i orgullosa de la seua cultura. Que la seua música, silenciada per la història, torne a sonar en els cors valencians.