Ha de ser molt curiós viure en el codi postal PL13, a Cornualla, en Anglaterra. Esta gent té l’anècdota perfecta per a trencar el gel:
–Hola, soc Jack, visc a Londres. Tu?
–Hola, jo soc Lisa, i visc en terra de ningú.
Com ho sentiu, hi ha gent que viu, literalment, en terra de ningú, en un poblet anomenat No Man’s Land.
No deuen ser-ne molts, perquè la pedania és poc més que una carretera i unes quantes cases que no pertanyen a ningú. Uns metres amunt comença el municipi de Morval i uns més avall el de St. Martin. Dos parròquies diferents (els municipis són herència d’estes demarcacions) amb ajuntaments diferents.
La seua història es remunta al segle XVI, quan, en ser preguntades formalment per una delimitació clara, cap de les dos parròquies reclamà eixa franja per la qual hui passa una de les carreteres més transitades de la zona. (Per cert, recordatori: el Regne Unit i Anglaterra va més enllà de Londres. Heu de visitar Cornualla, terra recòndita amb clima temperamental i platges d’aigua turquesa que, si no fora per la temperatura, ben bé podrien ser Sardenya).
Tornant a la carretera, has d’anar amb ulls de xiqueta de 6 anys que està aprenent a llegir i va recitant en veu alta tots els cartells que veu (jo cada vegada que puge al cotxe) per a reparar en el curiós nom. Dura més la lectura del cartell que el poble en si. I resulta que no és l’única terra de ningú de l’illa britànica. Hi ha un altre Nomansland (este, amb totes les lletres juntes) prop de New Forest i Southampton. L’origen és similar, uns metres de terra que ningú reclamà en el segle XIX.
La gràcia és que cap dels dos municipis està deshabitat o és un paratge inhòspit, entre trinxeres. No hi ha soldats de dos bàndols confraternitzant, com en la pel·lícula homònima situada en els Balcans que es va endur un Oscar en el 2002; no debades, la major part de terres de ningú que queden hui en dia estan lligades a conflictes bèl·lics i a les seues cicatrius.
Ací, el No Man’s Land de Cornualla és un poblet amb una xicoteta botiga i una parada d’autobús, unes quantes casetes amb els seus geranis i hortènsies i veïns cansats del tràfic. Crec que estaven en fase d’unir-se administrativament a una de les dos parròquies. El de Southampton té un pub, una capella i una escola. Allà viuen més de mil persones.
La pregunta és: per què no els va voler ningú?
Foto portada © Greg Martin
