És juliol de 2016 i un vell amic comú li ha dit que ella està hospitalitzada al seu Oslo natal, que pareix que no superarà la leucèmia que patix, diagnosticada poques setmanes abans, i que el seu final s’intuïx ràpid, galopant, inevitable. Ella és la noruega Marianne Ihlen, un dels grans amors de qui rep amb dolor i resignació la notícia. Ell és el canadenc Leonard Cohen, novel·lista, poeta i cantautor. Octogenaris els dos, no es veuen des de 2008, quan ell la va convidar a la primera fila del concert que va fer a Oslo en el seu retorn als escenaris, després del frau i robatori que Cohen va patir per part de la seua manager i amant.

Marianne i Leonard s’havien conegut a l’estiu de 1960 a l’illa grega d’Hidra, al bell mig de la mar Egea. Ella havia aplegat amb el seu marit –l’escriptor Axel Jensen, un cretí insuperable–, i en eixa illa ell l’abandonaria per una altra dona, deixant-la amb el fill de pocs mesos que tenien. Llavors Hidra era un paradís però també una colònia d’artistes forasters on exercien com a monarques (en realitat com uns hippies avant la lettre) el matrimoni dels australians George Johnston i Charmian Clift (autora esta darrera d’un parell de llibres inoblidables que relaten aquells dies) i al voltant dels quals, i entre dies de mar i sol i nits d’excessos i plaers interminables, pivotaven elements de la contracultura que estava per vindre com el pintor Brice Marden o els poetes Allen Ginsberg i Gregory Corso, a més de la fauna parasitària i versàtil que acostuma a freqüentar eixos ambients. I també un jove jueu canadenc que venia fugint de l’atmosfera opressivament levítica dels Cohen i del fred del seu Montreal natal, i que tenia el cap ple de músiques i versos, i a qui rondava l’ombra de la depressió.

L’abandonada noruega i el jueu canadenc s’enamoraren perdudament en aquell entorn paradisíac. Dies de vins i roses, de sexe i escriptura frenètics, de felicitat immensa i de vida més que plena que ell sostenia amb una excessiva propensió a l’àcid lisèrgic i al mandrax, un sedant hipnòtic que l’ajudava en els seus ensomnis poètics.

A Hidra es quallarien les bases d’una obra que donaria a Cohen fama i respecte planetaris. Un èxit creixent que, entre anades i tornades a Hidra des de concerts i recitals multitudinaris, augmentaria la llegenda i la realitat del seductor insaciable, de l’irrenunciable amant de quantes dones s’oferien davant d’ell (i en foren legió), un estat de coses que propiciaria, entre planys i reconciliacions que s’allargarien uns quants anys, la ruptura més o menys definitiva de la parella, i un caliu en forma de record inextingible. Tant que, pocs anys més tard, ell compondria una cançó tan bella com memorable, “So long, Marianne”, probablement el millor cant mai fet del trencament, la pèrdua i del tornar a intentar-ho, i que Cohen –convertit ja en estrela fulgurant– va estrenar en agost de 1970, desitjant recuperar-la en una més de les seues intermitències, durant el festival de l’illa de Wight, no sense abans proclamar, amerat en àcid i davant dels milers de jóvens que allí estaven, una súplica: “Vaig escriure açò per a Marianne. Espere que estiga ací, potser estiga ací. Desitge que estiga ací”.

Però ara, en juliol de 2016, un ancià Leonard Cohen (mentres recorda un vers d’aquella cançó: “We met when we were almost young”), i a qui només li separen quatre mesos de la pròpia mort, commogut pel record, li fa arribar a l’amic comú un correu electrònic pregant que algú li’l puga llegir a qui tant va voler: “Bé, Marianne, hem arribat a eixe temps en què som tan vells que els nostres cossos es cauen a trossos; crec que et seguiré molt prompte. Vull que sàpies que estic tan a prop de tu que, si estens la teua mà, crec que podràs tocar la meua. Saps que sempre t’he volgut per la teua bellesa i saviesa. Només vull desitjar-te un bon viatge. Adeu, vella amiga. Tot l’amor, et voré pel camí.”

Algú ha pogut llegir a Marianne el text de Cohen, travessant l’èter de milers de quilòmetres, quan la seua mort era imminent. Diuen que Marianne, quan li’l llegien en els seus últims moments de lucidesa, encara va tindre forces per a alçar la mà, buscant la d’ell. Com si a milers de quilòmetres tornaren a l’estiu grec, a aquell amor salvatge davall del sol etern i envoltats de mar, i en el cos de nou la joventut més plena.