Ara, mig adormida i compassada pels moviments del tren, en la llarga nit que travessa França, intuïx que tot té sentit. Fins i tot li lleva ferro al fet que més li ha dolgut d’estos últims temps, quan li llevaren la càtedra de Literatura Comparada que havia guanyat en la Universitat de Montevideo, la seua, la de la ciutat on va nàixer com la primera filla (vindria després una germana) d’una parella de modestos immigrants italians, Ambrosio Peri i Julieta Rossi. Li llevaren la càtedra encara que faltaven pocs mesos per a que l’Uruguai es convertira formalment en una dictadura militar, però quan les forces d’un orde antic i molt llarg ja esmolaven sinistrament els ganivets en les prèvies de la seua entrada negra i triomfal, i quan l’activitat política de la jove Cristina era massa evident, massa sorollosa, i els seus llibres prohibits per massa esquerrans, i damunt travessats per un vitalista i arrogant elogi del desig i la sensualitat femenina.

Ara intuïx que tot té sentit, i oblida o vol oblidar les llàgrimes d’aquell dia d’octubre de 1972, fa poc més d’un any, en què al port de Montevideo va pujar al Giulio Cesare, el transatlàntic on posà rumb al seu exili a Barcelona, deixant arrere tot allò que amava: el perfum d’alguns carrers de la seua ciutat, els seus alumnes, el record de certs cossos en certes matinades, l’estuari oceànic, immens i tan bell del Río de la Plata que els montevideans anomenen mar, les meravelloses llibreries de vell on podia trobar emocionants tresors, o els cafés on s’aplegaven exiliats diversos, escriptors sense obra, jugadors d’escacs, estudiants, tangueros o prostitutes en excedència, tots conspirant per la gran revolució mundial.

“Hasta que amaine”, va dir explicant-li la seua necessària fugida al secretari de redacció de Marcha, la revista on escrivia els textos que tant li complicarien la vida, però als quals mai renunciaria, i molt menys des que va vore el seu nom al costat dels d’altres col·laboradors, de Jean-Paul Sartre a García Márquez, d’Althusser a Juan Carlos Onetti. Però tardaria a amainar. Tant que la vida li va passar a Barcelona, on viurà durant dècades i on establirà la seua llar definitiva. Però tot això Cristina Peri Rossi encara no ho sap.

Ara sí sap, en este desembre de 1973 i dins d’este tren nocturn que travessa foscors inconfessables, que Hugo Alfaro, aquell secretari de redacció a qui feu un pronòstic de tornada que finalment esdevindria impossible, li havia fet arribar dos mesos abans a Barcelona una carta dirigida a ella i adreçada a la revista Marcha. L’autor era l’escriptor argentí Julio Cortázar, a qui Cristina no coneixia però a qui tant devocionava, i la missiva era un elogi d’El libro de mis primos, la seua primera novel·la de quatre anys arrere. “Lo encontré por casualidad, una mañana de invierno, revolviendo una mesa de la librería L’Amerique Latine, donde me siento como un sapo en pozo propio. Siempre encuentro cosas interesantes, de escritores que no conozco y me pregunto cómo los libros habrán llegado hasta allí aunque sé que a lo mejor los vendió un estudiante colombiano para tomar una sopa caliente, o una flacucha argentina para comprarse un par de medias de lana con el frío de París y la calefacción que es muy cara, pero esta vez, Cristina, no fue así; esta vez el libro me buscó a mí”.

Eixe inici d’una intensa relació epistolar tindrà el seu correlat físic dos mesos després, quan l’argentí la convide a París, a conéixer-se. Fins a aquell moment, França és per a Cristina la frontera immediata, l’anar i tornar a Perpinyà només per a vore pel·lícules prohibides pel franquisme (la Saló de Pasolini, el Last Tango in Paris de Bertolucci). Cristina Peri Rossi mai ha vist París. Tampoc la neu que diuen que en estos dies la cobrix. Ha pujat al tren en l’estació de França, i Cortázar l’espera en la gare d’Austerlitz. En baixar a l’andana, el veu: altíssim, prim, desgarbat, amb una lleu barba que li tapa les galtes i els ulls més blaus i aquosos que ha vist en sa vida. En eixa andana s’inicien les afinitats infinites, les coincidències, i sobretot una envejable i preciosa història de devoció mútua, amistat i amor blanc, sense la distorsió o la pertorbació que sovint aporta el sexe, una exclusió imposada pels trenta anys de diferència i per la passió simètrica per les dones que els dos mantenen de manera tan pura com incorruptible.

“Algo me dice que vos y yo venimos ya de una especie de relación anterior, avatares de otra remota amistad que no hará más que continuar, como si siempre nos hubiéramos encontrado en París o en cualquier rincón del mundo…”, li escriurà Cortázar a Cristina. Una relació que, molts anys després de la mort d’ell en 1984, travessant el temps, ella relatarà en un breu i bell llibre, un memoir anomenat Julio Cortázar y Cris, que en realitat és la darrera carta, el comiat de dos enamorats que mai es cansaren de voler-se.