No conec la seua anterior novel·la No iba a salir y me lie (Roca, 2016), escrita a quatre mans amb Chimo Bayo. Sí que he llegit moltes de les coses que ha publicat en premsa i revistes (durant un temps en Lletraferit) i això permetia intuir una d’eixes persones tocades amb una gràcia especial per a escriure. També seguisc el seu bel·ligerant i combatiu Twitter. I he vist que les presentacions que ha anat fent del llibre han estat molt centrades en la faceta feminista de l’obra. Entre les meues preferències literàries no està allò que alguns han denominat literatura toca-temes, la que empra el gènere novel·lístic com a instrument amb què reivindicar certes causes, per justíssimes que siguen. Em pareix molt respectable, però no m’interessa. Amb estes prevencions –i amb la del títol, tan explícit– encarí la lectura de Casada i callada d’Emma Zafón, que tenia anotada des de que isqué. Més enllà d’estar d’acord o no amb les sentències del personatge públic que ja és Zafón, s’ha d’estar sempre atent a tot allò que escriga la periodista de Llucena. És una font inesgotable d’entreteniment (amb un punt de diversió, tan necessari) i una invitació permanent a la reflexió intel·lectual.
Casada i callada (Empúries, 2023) és una novel·la ambiciosa, capaç d’abordar al lector des de diversos plànols, ja que encaixa de forma magistral temes que acaben creant un tot redó. Per una banda, és la foto fixa d’una forma de vida, la dels pobles de l’interior valencià, en la qual es mantenen –potser ja en les seues últimes generacions– formes d’entendre les coses que grinyolen amb la contemporaneïtat. L’autora no diu que siga bo ni roín. Senzillament mostra eixa realitat, a voltes recreant-se en un costumisme precís, ni idealitzat ni bavós. No sé si alguna volta s’han novel·lat amb tanta sensibilitat els nostres pobles, la nostra gent.
Hi ha un punt comarcal, també, indefugible: la novel·la ens esbossa el canvi substancial que representà la indústria taulellera, quant als anhels i les expectatives vitals. De sobte, més enllà del recurs rural atàvic, hi havia un negoci nou que havia fet rics a uns quants, una finestra a altres realitats. No es tracta, lògicament, de cap anàlisi. Mentres transcorre la història – dinàmica, potent, fluïda– anem entenent la comarca, les ambicions, el pas del temps, la desaparició d’uns quants oficis, de formes de fer i d’estar en el món, els canvis del taulell.
Llegiu a Zafón. Encara que tingau totes les prevencions del món. Ha escrit una novel·la magnífica.
En este context noves realitats van sent assumides pels vells: la relació lèsbica de Paquita, la millor amiga d’Aurora, la protagonista, i una plaga de divorços, fruit de l’alliberament de les dones jóvens que ja no es resignen al seu destí, en molts casos després d’haver fracassat amb la solució tradicional de trobar un home (més o menys) templat, casar-se i tindre fills. Açò tan obvi no ho era en els 70, en els nostres pobles. Ni en les dècades posteriors, ja després del franquisme. Ni potser hui en segons quins pobles (o ciutats), en segons quin entorn social, en segons quines famílies. La novel·la té un punt d’esperança, clar, representada per la forma amb què alguns majors encaixen la nova realitat. No el masclisme secular, sinó la rebel·lió contra eixa realitat. I en açò Zafón també ho clava.
Sabeu què roman, què no canvia? La relació entre hòmens i dones, sobre la base d’un abús permanent, constant, silenciós (i callat). La novel·la retrata les dones d’eixe temps i d’eixe espai, víctimes i alhora perpetuadores de les actituds masclistes sistèmiques de les nostres societats, però ho fa novel·lant, en cap moment amb un to moralitzant. Tot açò va implícit en la història que conta, absolutament versemblant. No hi ha maniqueisme, no hi ha recursos semàntics tramposos, no hi ha melodrames forçats. És una narració rotundament honesta i açò permet que tots identifiquem el món que Zafón ens està exposant, que de sobte vejam esta realitat amb una evidència preclara. I així és, com sense ser una novel·la feminista, Zafón ens regala una ficció inoblidable, que es llig d’un tiró, que té ritme i enganxa, i que al remat ens exigix posicionar-nos davant de la realitat inequívocament masclista de la que som hereus i en la qual continuem instal·lats.
Alguns han destacat la llengua com un dels atractius de la novel·la, bàsicament perquè Zafón usa dos registres: un estàndard per a la veu narrativa (encara que és primera persona) i el valencià de Llucena per als personatges. Confiem que algun dia açò que hauria de ser normal deixe de ser destacable. Perquè que ho siga és precisament l’anomalia. No sé si m’enteneu.
Llegiu a Zafón. Encara que tingau totes les prevencions del món. Ha escrit una novel·la magnífica. Especialment, si sou hòmens: tots tenim alguna cosa de Ximo dins que endreçar, domesticar i corregir.
Empuries, 2023 | 200 pàgs | 17,95€
