Emma Zafón: “‘Casada i callada’ ridiculitza una certa generació d’hòmens”

by | 06/03/2024

Entrevista a l’autora de la novel·la que ha sacsejat els fonaments del matrimoni heterosexual tradicional

La tercera novel·la d’Emma Zafón (Llucena, 1987), Casada i callada (Empúries, 2023), va arribar pel setembre de 2023 a les llibreries i ha recorregut mitjans i presentacions amunt i avall. Zafón explica que molts actes han sigut com obrir les finestres i ventilar l’estança, una catarsi col·lectiva i un aquelarre on dones de més de 60 anys compartixen experiències i gosen qüestionar-se-les per primera vegada en veu alta.

Com naix la història que contes d’una generació de dones abocades al matrimoni i la maternitat?
En el fons he escrit dos històries amb l’objectiu de ridiculitzar una certa generació d’hòmens. En No iba a salir y me lié ja passava un poc això. Supose que tot allò que explique ara en Casada i callada era brossa que se m’havia anat acumulant dins. Quan vaig començar a detectar-la i posar distància, a nivell social i en segons quins àmbits familiars, tot va prendre forma, com una neteja i també en certa manera com una venjança.

El títol ja ho diu tot, casada i callada… Hi havia molt poc de marge per a ser una mateixa en aquells contextos matrimonials dels 60 i els 70?
Els rols domèstics i socials estaven perfectament definits i no es qüestionava la situació. Eixa és una de les claus: ningú s’estranyava que tot funcionara així. Fins i tot hui, en vore ficció de fa una dècada, observem eixos mateixos rols que no ens incomodaven. Venim d’allí, tot i que ara sí que obrim debats i hi ha canvis. Les parelles jóvens fan una gestió de faenes domèstiques distinta. Arrosseguem el pes d’una doctrina nacionalcatòlica i els canvis socials són lents, però cal continuar.

Destaca el col·laboracionisme de moltes dones… Allò d’“aguanta, filla” o “les dones d’ara no aguanteu res”. Aguantar com a concepte.
Sí, encara hui hi ha molt de col·laboracionisme amb el patriarcat. Al meu poble, les persones que em jutgen d’una manera més agressiva generalment són dones. És dur de conjugar, perquè estàs promovent una emancipació col·lectiva, però tens una part de l’enemic dins de casa. Quan em trobe amb estos casos –que inclouen estigmatitzar el fadrinatge o la no-maternitat–, mai sé vore si es tracta d’una col·laboracionista que no aprova el meu estil de vida per convicció o si és enveja perquè a mi no em desperten els ronquits d’un mastodont de 90 quilos a les cinc del matí.

Les nostres mares –jóvens en els 70– van irrompre en el mercat laboral després de dècades de dictadura, però sense descarregar-se de responsabilitats domèstiques. Aquella il·lusió d’alliberament va ser una estafa?
Va ser una generació estafada. Van acabar acumulant dos jornades laborals i els hòmens, que havien guanyat ingressos extra per a la casa, no hagueren d’assumir noves tasques durant molts anys. Són temes complicats de parlar, però pocs dels nostres pares saben fer-se un ou fregit i hui en dia encara passa, en parelles conservadores i també en altres de mentalitat més oberta i feminista. En molts casos acabes fent de mare dels hòmens, que encara els costa, eh? Tan llestos que són en Twitter, quan volen explicar-te coses que tu no saps, i després en casa no saben fer res.

Quan em trobe amb estos casos, mai sé vore si es tracta d’una col·laboracionista que no aprova el meu estil de vida per convicció o si és enveja perquè a mi no em desperten els ronquits d’un mastodont de 90 quilos a les cinc del matí.

Una de les facetes més conegudes d’Emma Zafón és precisament la de tuitaire. Te n’has penedit de dir segons què o d’haver encetat algun meló?
Quant a feminismes, m’enduc molts atacs de manera habitual, però si he clavat la pota amb algun comentari inapropiat, m’emporte l’aprenentatge i no me’n penedisc. He rebut molt de hate. No era conscient de com de difícil seria tocar el tema de la parella monògama, per exemple. M’he adonat que per a tocar alguns temes he d’estar forta a nivell emocional, perquè en un moment fluix, irascible o sensible, em poden destrossar les crítiques. Ho he aprés i ja està.

Després del recorregut de la novel·la, entrevistes i presentacions, creus que un urbanita pot entendre què representa ser dona en una societat rural?
Depén… Hi ha qui ho pot entendre més bé. Molta gent venim de pobles i tenim un bagatge comú. També hi ha qui ho intenta, però li costa molt ficar-se en la pell de les dones que hem viscut eixa pressió de l’ambient rural. A mi, de quan en quan, em diuen a Barcelona: “Oh! És que tu ets molt crítica. Jo també soc d’un poble i no he vist això que contes”. Llavors t’expliquen que són d’un poble gran o turístic i bé… No és la mateixa realitat la d’un poble d’interior de 1.000 habitants, lògicament. A més, hi ha una visió idealitzada del món rural.

Què et va costar més de tot el procés de construcció de la novel·la?
Que les coses reals que contava, que sabia que havien passat i que estava versionant molt lleugerament, quedaren creïbles. Socialment ens creiem molt moderns, però algunes coses, que passen realment, les trobem inversemblants. Fixa’t en la paradoxa!

Magda Simó (la Jana, 1981) és periodista i escriu des que en va aprendre. Professionalment, s’ha especialitzat en comunicació corporativa i institucional i es dedica sobretot a l’àmbit cultural. És coautora del digital cultural A Cau de Lletra i fa la secció literària del mateix títol a la ràdio d’À Punt.