‘Si un dia oblide recordar’: retorn a Margot

by | 06/06/2024

La darrera novel·la d’Ivan Carbonell és un homenatge a la memòria i a la literatura
Temps de lectura: 9 minuts

“La meua matèria són els records… perquè no posseïm res amb certitud tret del passat”, diu Evelyn Waugh en Retorn a Brideshead. Són les paraules que el capità i pintor Charles Ryder escriu en les seues memòries sacres i profanes en evocar el temps viscut amb els Flyte a l’Arcàdia esvanida de Brideshead. Ryder compara aquells records, que l’han acompanyat nit i dia durant molts anys, amb els coloms de la plaça de Sant Marc de Venècia, sempre revolant entorn del flâneur amb el seu “vibrant esbatec d’ales”.

Lliurat a la voladissa capritxosa d’aquella esbart d’ocells de la memòria, el capità es transporta mentalment (i transporta els lectors) als escenaris on es descabdellaren les seues vicissituds amb la distingida i atribolada família anglocatòlica: l’Oxford d’aiguatinta on va conéixer a Lord Sebastian, el seu os Aloysius i l’inefable esteta Anthony Blanche; la Venècia que recorregué amb el mateix Sebastian i on va descobrir que no hi havia un sol pintor Bellini, sinó tres; també el vell (i bell) castell de Brideshead, que li va fer abandonar el seu gust pel gòtic i convertir-se a la vera fe del barroc; o Marchmain House, la casa més bonica de Londres, la bellesa de la qual plasmà en una celebrada sèrie de pintures.

Però el Ryder que recorda tots eixos rostres, llocs i moments ara ja no pinta aquarel·les ni es deixa vore en les festes de l’aristocràcia anglesa: és un “home madur sense casa, sense fill i sense amor”, un trist oficial de l’exèrcit britànic que, en plena Segona Guerra Mundial, du una vida grisa als barracons, envoltat d’oficials quadriculats i subordinats curts d’enteniment sense cap classe d’inquietud espiritual, atalbat pel pes d’uns dies sempre rebolicats que s’escolen indiferentment, balafiats en tedioses sessions d’instrucció, marxes intranscendents i altres quefers castrenses.

Només el desplaçament casual de l’exèrcit als contorns de Brideshead i la visió a la llunyania del palau on “va deixar una part de la seua persona” el trauen del seu endormiscament existencial, per bé que Brideshead haja estat abandonat de fa temps pels seus propietaris, ara morts o escampats pel món. Ryder recorre les estances de l’enyorat casalici, gèlides i desballestades, “com diuen que fan els fantasmes, que visiten l’indret on tenen enterrat el tresor que els cal per pagar-se el viatge a l’altre món”.

La coronovel·la d’Evian Cardona

Els records són també la matèria principal de Si un dia oblide recordar (Bromera, 2023), la novel·la més recent d’Ivan Carbonell (Cocentaina, 1979), autor d’una sòlida trajectòria literària reconeguda amb un bon grapat de guardons prestigiosos (l’obra que ens ocupa meresqué, de fet, la concessió del Premi Ciutat de Xàtiva Blai Bellver). El protagonista i narrador principal del llibre, Evian Cardona (noteu la similitud, per descomptat no gens casual, amb el nom de l’autor) és un professor de valencià de Secundària que, com Ryder, “fa recompte de solituds” i evoca un temps i uns fets que s’han “marcit també com l’última flor que quedava al jardí de la meua memòria”.

Si el protagonista de Retorn a Brideshead escriu les seues memòries en temps de guerra, Cardona ho fa en temps d’un altre genet apocalíptic: la pesta. Confinat forçosament, amb l’única companyia d’un inquisitiu gat siamés, en el seu pis de l’antic poble de Campanar a causa de la pandèmia provocada pel COVID-19 (són “dies de veure el món des de les finestres i de no saber si tornarà a eixir el sol”, afirma), el professor sent la necessitat compulsiva d’explicar a la posteritat la història de les seues fixacions personals i literàries, i se situa així dins una tradició en què trobem noms com Giovanni Boccaccio, Jaume Roig, Daniel Defoe o Jack London, tots ells autors d’obres mestres que tenen en comú el fet d’haver estat escrites durant epidèmies o calamitats similars.

El resultat del rampell grafòman d’Evian és un relat (una “coronovel·la“, terme burlesc que fa referència a l’època en què ha estat concebuda) en què la memòria dels fets viscuts i la dels llibres llegits s’entrellacen i volen lliurement cap ací i cap allà, pàgina rere pàgina, com els coloms de la plaça de Sant Marc. L’evocació del narrador ens transporta a certs llocs totèmics que, des de la distància del confinament solitari, s’estima ara amb un amor de lonh, per dir-ho en termes trobadorescos, perquè estan molt íntimament connectats amb la seua existència.

Molts d’eixos llocs, per cert, es troben a les Illes Britàniques (els referents culturals i geogràfics anglosaxons o cèltics són una constant en la narrativa carbonellana, però diríem que en este cas la seua presència encara resulta més patent): es tracta, per exemple, de l’Oxford que calcigaren Lewis Carroll, T. E. Lawrence, J. R. R. Tolkien o C. S. Lewis, autors citats i glossats al llibre en moltes ocasions; del palau de Blenheim, bastit per Sir John Churchill, primer duc de Marlborough, “fiel pero desdichado”, una miqueta com el mateix Cardona; o de Limerick, la ciutat irlandesa amb nom de poema (i bressol de The Cranberries), que va visitar fa una pila d’anys quan era un estudiant de 3r de BUP, durant un viatge estival organitzat per l’Institut que el va marcar per a sempre.

Però en tot eixe periple per la memòria trobem també latituds més nostrades, com l’esmentat poble de Campanar, l’Eliana o Agres, pàtria de Serafí Salort Ginestar, escriptor i mestre republicà exiliat a Mèxic en 1939, un personatge perdut dins del laberint del temps, però que té una notable importància en el desenvolupament dels fets narrats en el llibre. Tots eixos llocs, amerats de ressons vitals i experiències estètiques, estan lligats per un fil conductor obsessiu, perquè Cardona els va recórrer al llarg dels anys buscant –durant molt de temps i en va– la resposta a una endevinalla (un limerick!) embolcallada en un misteri tancat dins d’un enigma, les petjades d’un ésser fascinant però esquiu i escapadís, talment com els unicorns dels bestiaris medievals.

Un unicorn majestuós, la contemplació del qual el va deixar tan embadalit que es va oblidar o no va gosar intentar caçar-lo: “cauen l’arc i la fletxa, s’arruïna l’espasa a la funda, el buirac no es buida de sagetes, el corn de caça no sona i el punyal esmolat s’oxida sense ús”. L’unicorn té ulls i nom de dona: li diuen Margot.

Una ocasió única i perduda

En la Commedia, l’esperit de Francesca da Rimini afirma: “Nessun maggior dolore / che ricordarsi del tempo felice / nella miseria”. I molts segles després un altre poeta italià, Cesare Pavese, va escriure, en “La spiaggia” que “niente è più inabitabile di un posto dove siamo stati felici”. Però pareix que per a Evian Cardona hi ha un dolor major que recordar temps millors o revisitar indrets enyorats i trobar-los abatuts per les urpes del Cronos inclement: és el dolor causat per la clara consciència d’haver deixat passar una ocasió única que li hauria pogut canviar la vida. En efecte, durant l’estada a Limerick de l’època juvenil, el llavors estudiant de BUP va coincidir amb una companya de l’institut anomenada Margot. La bellesa i la gràcia de la jove el van corprendre des del principi, tot i que només arribà a parlar amb ella “en un parell d’ocasions a tot estirar”.

En concret, és particularment recurrent el record de la darrera nit a Irlanda, quan durant un ball a l’Ark Tavern (un pub de Corbally, suburbi de Limerick) Margot li va dedicar una mirada “pregona i negra”, d’aquelles que diuen sense parlar, davall l’embruix de la qual va restar immòbil, hipnotitzat com Gilabert de Pròixita davant l’esguard de la dama-basilisc (“mas quant la vey, fay sí co·l basalís: / ab son esguart m’alciu e·m fay rependre”) o com els passavolants que tenien el privilegi de creuar-se amb Beatrice pels carrers de Florència (“ch’ogni lingua deven tremando muta / e gli occhi non l’ardiscon di guardare”). No debades, la referència a la musa de Dante resulta ací ben pertinent, per tal com, si hem de creure la llegenda, el Sommo Poeta només la va contemplar dos vegades en sa vida i amb prou faenes si aplegaren a intercanviar-ne quatre paraules escasses, tot i que aquella experiència, minsa però d’una intensitat abassegadora, bastà perquè es decidira a convertir la Portinari en el centre de la seua obra.

De la mateixa manera, una vegada finida l’expedició irlandesa i retornat el grup d’estudiants que la conformava a terres valencianes, Margot es va fer fonedissa: Evian ja no la va tornar a vore més, però se li gravar a la pensa aquell esguard d’una nit d’estiu, on endevinava un punt de tristesa i melangia: “per què s’apaguen les mirades?”, es demana, planyívol, el personatge en diversos punts de l’obra. Margot és, com la Beatrice de Dante o la Laura de Petrarca, una donna angelicata, un ésser evanescent –alhora absent i omnipresent– que condiciona i guia totes les accions i els pensaments del protagonista, un homo viator que al llarg dels anys ha maldat per seguir el rastre de la seua midons particular des de l’Oxford d’estilitzades agulles gòtiques fins a les terres del Comtat, atent amb esperit detectivesc a les pistes i indicis, sempre precaris, que li proporcionen aquells que arribaren a conéixer o coincidir amb Margot en alguna ocasió.

Cal dir que en eixa aventura impossible Evian comptarà amb l’ajuda, deliberada o involuntària, d’un grup de personatges molt diversos, com ara Natxo Signal, company inseparable de les seues expedicions a Oxford, que fa en la novel·la el rol de comic relief i representa alhora, com el Sancho Panza del Quixot, la veu del realisme i el pragmatisme enfront dels excessos de lirisme del seu amic, a voltes excessivament candorós i somiatruites: “Ai, Evian, estàs com una carabassa!”. O també l’Olga Lambert, la seua companya de treball en l’institut, una dona desimbolta i perspicaç que el traurà de més d’un atzucac existencial; la poetessa Ludmilla, que compagina el seu amor per García Lorca i Estellés amb un do remarcable per a l’espionatge; Nerea, la monitora del club de tenis que freqüenta Cardona a l’Eliana, una dona plena de secrets, ocults darrere d’una bellesa tan delicada com la de la dama Hellelil en The Meeting on the Turret Stairs del pintor irlandés Frederic William Burton (conservat en la Galeria Nacional d’Irlanda i reproduït en la portada de la novel·la); o Richard Spencer, l’alumne anglés d’Evian, un jovencell distret i un poc sapastre, però de bon cor. Cap d’ells, però, no és una figura gratuïta en el llibre: tots fan el seu paper i els contorns de les seues respectives personalitats són perfilats de mà mestra per l’autor.

El poder salvífic de la memòria

El lector atent detectarà també al llarg de l’obra la influència de dos autors molt apreciats per Carbonell: Enrique Vila-Matas i Javier Marías. Com és sabut, la novel·lística d’ambdós escriptors es caracteritza per un hibridisme genèric en què conviuen sense solució de continuïtat narració, assaig i prosa poètica. El mateix fenomen que s’aprecia en moltes pàgines de Si un dia oblide recordar: tot sovint el narrador interromp el seu relat per a oferir-nos incisives reflexions sobre els diversos atzars de la vida humana en general i els de la seua en particular, o observacions crítiques de tota classe sobre els autors i les obres que menciona.

Per exemple, quan ens conta les seues recerques sobre les possibles connexions entre el ja esmentat Serafí Salort i Tolkien, que mamprén amb l’esperança de trobar un fil que li permeta arribar a Margot (la qual tenia família a Agres, d’on era nadiu el mateix Salort), es deté a traçar els aspectes fonamentals de la biografia i l’obra de l’oblidat escriptor valencià, en un capítol, “All Souls”, que pareix clarament hereu de Todas las almas, novel·la d’ambientació igualment oxoniana on el protagonista ens conta les seues indagacions sobre la figura d’un altre escriptor obscur: el poeta i editor John Gawsworth, rei del llegendari reialme de Redonda. D’altra banda, les abundants disquisicions a propòsit d’Irlanda que trobem arreu del llibre podrien evidenciar la influència de la Dublinesca de Vila-Matas, si bé hi ha una clara diferència de to entre les dos obres, atés que el protagonista de la novel·la castellana, l’editor Samuel Riba, és un nihilista sense remei, mentre que Evian Cardona, si bé igualment cansat, és un ferm convençut del poder salvífic de la memòria escrita:

Si un dia els rostres han perdut del tot els noms i ja només són rostres; si un dia no queden memòries que m’acompanyen en els dies de tantes soledats; si un dia oblide recordar, que el record haja quedat escrit. Que el record tinga forma de paper i resistisca com memòria que perdura infinitament, com d’un temple grec imbatibles les parets, com un rellotge vell que guarda, fins al final del temps, els dies que van ser“.

Una novel·la ambiciosa i reeixida

Un altre punt a tindre en compte és la destacable habilitat de Carbonell per bastir una sofisticada arquitectura narrativa que combina diferents plans temporals i algunes subtrames vinculades a la principal. És una circumstància que demana la implicació activa del lector, que haurà d’anar amb ull viu, perquè l’autor s’agrada d’amagar indicis crucials per a la interpretació del sentit del llibre en els llocs més insospitats. La sofisticació tècnica, quan els novel·listes no l’apliquen amb cura, té el risc de deixar caps per lligar, però no és ací el cas, perquè totes les subtrames i els vaivens temporals, així com les pistes disseminades per tot el llibre, convergixen com les peces d’un trencaclosques en un “Epíleg” memorable on s’aclarix el misteri principal la novel·la.

En les pàgines finals, escrites amb una força poètica que no deixarà indiferent ni tan sols el lector més desmenjat,  els particulars fantasmes del passat de la vida del protagonista desfilen davant dels nostres ulls i ens esguarden de fit a fit –perquè “tot temps passat que no es tanca esdevé present”– com l’esperit de Molly Malone, l’espavilada i malaguanyada peixatera dublinesa que, segons una coneguda llegenda local esmentada en diversos punts de la novel·la, recorre encara hui en dia els carrers de la capital d’Irlanda amb el seu carro ple d’ostres i clòtxines, oferint el seu gènere als transeünts: “Crying ‘Cockles and mussels, alive, alive, oh!’” 

En definitiva, Si un dia oblide recordar és, a parer nostre, la novel·la més ambiciosa i reeixida que fins ara ha donat la prolífica ploma d’Ivan Carbonell. Els lectors familiaritzats amb l’obra de l’escriptor contestà hi detectaran de seguida les seues fílies habituals, però hi percebran igualment un control més madur de la matèria i els procediments narratius, producte sens dubte de l’ofici que atorga l’experiència sumat al talent natural de l’autor. Per la seua banda, aquells que no l’hagen llegit mai tindran, sens dubte, el plaer de descobrir una de les veus més creatives i originals de la narrativa valenciana contemporània.

Josep Antoni Aguilar Àvila (Xàtiva, 1979) és professor del Departament de Llengua i Literatura de la Universitat Catòlica de València. És un dels principals especialistes en la Crònica de Ramon Muntaner.

Et pot interessar