Hi havia una vegada una xiqueta d’Algemesí que es deia Maria. Però, com que era molt menudeta, tots li deien Marieta. Marieta, des de ben prompte, es va adonar que estar a peu de terra era molt avorrit. Atés que era tan baixeta, només veia genolls i sabatilles… i, en canvi, quan mirava cap al cel tot pareixia més interessant. Com que estava farta d’avorrir-se de les seues vistes, va decidir que sempre sempre estaria a les altures i es va acostumar a escalar tot allò que podia. Marieta sempre estava dalt de tarongers, faroles, arbres, quioscs i inclús palmeres! Cada vegada buscava llocs més alts per a poder tindre bones vistes. I li agradava tant… que no volia baixar a terra mai més!
Els pares de Marieta, que sempre havien sigut molt comprensius, estaven una miqueta desesperats ja… Fins i tot havien hagut de perfeccionar molt el llançament de berenar per a que Marieta menjara alguna cosa! Un dia que Marieta mirava els pardalets pujada a una palmera, va sentir una música de fons que li va agradar molt. Sonava dolçaina i tabalet i, com hipnotitzada, Marieta va baixar de la palmera sense adonar-se’n i va començar a caminar cap a la plaça del poble, des d’on sentia aquella música misteriosa. Quan va arribar a la plaça va vore molts genolls i sabatilles, però, en pujar a una paperera, va vore la cosa més bonica que havia vist mai: una torre infinita formada per persones de totes les edats. Els que estaven més amunt eren xiquetes i xiquets com ella!!
Sense pensar-s’ho, va córrer cap a la torre i, tan valenta i ràpida com era, va començar a escalar-la. Quina meravella! A mesura que anava pujant la gent l’animava: “Molt bé Marieta! Vinga cap amunt!”. Marieta no estava acostumada que l’animaren mentre escalava, normalment tots li deien: “Marieta! Baixa que cauràs!”. Però ara pareixia que tot el món estava encantat amb la seua destresa! Quan va arribar dalt de tot, Marieta es va sentir la reina del món. Des d’allà es veia tot el poble fins la a línia on es dibuixava l’horitzó. El vent li pegava en la cara i la despentinava, semblava ben bé com si estiguera volant. No volia baixar mai d’allà.
Però de sobte va sentir:
—Marieta! Baixa!
—Vaja, ja comencem -ella va dissimular.
—Marieta vinga va, baixa! Que hem de berenar!
Marieta va començar a sentir l’oloreta del xocolate desfet i… un moment… això són bunyols? Feia olor de bunyols? El berenar preferit de Marieta! Com que aquella gent era tan simpàtica (i sobretot tenia bunyols) va decidir anar baixant per la torre fins a arribar a terra. Quan va arribar a terra, mentre sucava els bunyols amb el xocolate la gent la felicitava i li repetia com de bé ho havia fet.
Ja no li importava estar entre genolls i sabatilles perquè eren genolls i sabatilles que l’ajudaven a pujar ben amunt! Quan van arribar els seus pares, molt contents de tan bé com ho havia fet, li van preguntar:
—Què? T’ha agradat la Muixeranga?
I Marieta, amb un somriure tan gran com una llesca de meló d’Alger, va dir:
—Pares, a partir d’ara vull ser muixeranguera.
I així va ser, des d’aleshores Marieta es va fer molt amiga de tots aquells genolls i sabatilles que li donaven xocolate amb bunyols i muntaven torres infinites per a que, per un moment, ella fora la xiqueta més alta de tota Algemesí.
Este és el tercer capítol del pòdcast ‘Contes en valencià’, de Júlia Cantavella, que podeu seguir en Youtube, Spotify i Instagram, així com adquirir el llibre de la primera temporada ací i el de la segona temporada ací.
