Les flames devoren les parets boscoses de la Vall de Gallinera i reapareixen els bancals de pedra seca. Els fonaments per a un edifici d’apartaments, tocant al port de Dénia, fan aflorar els carreus d’una almàssera musulmana. L’almàssera es va construir sobre restes romanes. Vivim sobre un paisatge refet, comprimit contra la Mediterrània, un modest oasi a l’esquena d’un altiplà ressec i estepari. Hem sobreviscut a base d’explotar-lo i destruir-lo una volta i una altra, de mil maneres, amb mil variants. La geografia i la història condicionen la vida dels valencians, com va vore clar Rafael Chirbes Magraner (Tavernes de la Valldigna, 1949 – Beniarbeig, 2015), i així ho manifesta en la seua obra i els seus diaris.

En les primeres pàgines de Crematorio, el personatge Rubén Bertomeu, un arquitecte de gust refinat i joventut somiadora, que ha venut la seua ànima al diable, li ho resumix en dos paraules a la seua filla Silvia: “Tienes razón en que esto es más cutre, pero sólo porque es más pobre”. Li explica que Nova York, que tant li agrada a ella, és pur formigó, i està construïda sobre la destrucció d’un ecosistema fluvial. El que no li agrada a Silvia no és el formigó, li recorda: el que se li queda curt és l’ajustada classe mitjana que habita Misent (Dénia), i que ara es mira des de dalt, quan son pare ja l’ha criada entre col·legis elitistes i viatges pel primer món amb els diners de l’especulació immobiliària que ella li tira en cara. El paradís que ella somia en la comarca era pura pobresa, un món del qual es fugia i on prosperaven només els adaptats, gent de pell dura tantes voltes convertits en canalles o prevaricadors. Ell haguera volgut fer una altra cosa amb l’arquitectura, però quina altra cosa es podia fer amb l’herència tràgica i sòrdida de la misèria i la dictadura? Què, més enllà de sobreviure i progressar? Amb tot, Silvia no li ho perdona; el seu germà i els seus col·legues de joventut, entre els quals hi ha un escriptor que ha tornat de vell a la comarca, tampoc. Chirbes parla de si mateix a través dels seus personatges. Ens conta la peripècia de la seua vida i la seua terra en clau de drama.

Chirbes en 2004 © Anagrama

Dos novel·les del jo, summament destructives

Hi ha com un fatum tràgic, una successiva acumulació de fugides que inunda la biografia de l’escriptor. Oriünds d’Algemesí, els Girbés van ser una família valentina desallotjada quan els enderrocs de la plaça del Mercat van obrir lloc al nou Mercat Central. Refugiats a Algemesí, vivien en una casa que s’inundava, raó per la qual es traslladaren a Dénia, on l’avi Albert el Cisteller es va convertir en venedor ambulant. També la casa de Dénia patia inundacions, però estava en un entorn paradisíac. Casat amb una xica de Dénia, son pare anà a treballar anys després a Tavernes de la Valldigna, on tornaren a ser forasters. A Tavernes nasqué l’escriptor i es quedà orfe als 4 anys, a causa del suïcidi patern. Als 8 el portaren a un internat per a fills de ferroviaris a Àvila, on rebé una educació estricta. Quan tornà a la que havia sigut la seua terra, i que enyorava, Rafael havia passat per Àvila, Lleó, Salamanca, Madrid, París, Marràqueix, Barcelona i Extremadura. Encara arribà a temps de presenciar la Gran Destrucció dels anys 2000, l’apoteosi del PAI i els urbanitzadors privats que explica la costa actual. Lluità per a defendre la casa de Dénia i els terrenys familiars de la voracitat depredadora d’un promotor immobiliari: una altra guerra perduda. Els terrenys es van malvendre i la casa va ser enderrocada.

Era difícil que estos fets no impregnaren la seua temàtica novel·lística. En canvi, quan va arribar a Dénia i Beniarbeig, en el 2000, Rafael Chirbes pensava que recuperava el paradís perdut en la infància i donava ja la seua carrera literària per amortitzada. Pensava que no escriuria una sola novel·la més, que el seu cicle temàtic estava exhaurit. Prompte saltà la sorpresa: massa llums, massa sorolls, massa afany pels diners fàcils al seu voltant. No ho esperava. I no ho suportà. Les grues i retroexcavadores desfeien parcel·les, les veia per la seua finestra menjar-se el paisatge: s’alçaven urbanitzacions sense control, desapareixien els horts amb les seues cases centenàries, algunes tan notables; s’obrien pedreres embrutant les muntanyes, els focs feien estralls, les visites a les notaries i les tensions entre parents per vendre o no vendre eren el pa de cada dia de les famílies, també de la seua. I el paradís recobrat s’esfumava en el frenesí de l’Eje de la Prosperidad. Als 57 anys, la carrera discreta d’un autor allunyat dels circuits del poder, rebia l’espenta de la primera de dos novel·les inesperades. Després arribaria la confirmació de la segona, abans de la seua prematura mort. En certa manera, podem considerar-les el seu testament valencià.

La idea valenciana de Crematorio és la del paradís perdut

Crematorio (2007) i En la orilla (2013) van ser un èxit immediat de vendes que elevà a Chirbes de la categoria d’autor per a minories a la de figura aclamada. Van rebre el seu bany de premis i exageracions hispàniques, compensació tardana a un oblit massa llarg. Passen per ser testimoni literari de l’Espanya del boom immobiliari i la posterior crisi. Les dos estan inspirades pel seu retorn a la terra materna i pinten una comarca habitada per gents insensibles que sacrifiquen els valors que ha edificat el temps per una insensata obsessió de viure el present.

Són dos grans novel·les, sòlides, serioses, ben construïdes; però quan les vaig llegir no vaig acabar de captar la realitat valenciana, tot i els evidents escenaris. Em faltava un no sé què caracterològic: potser era l’absència de la ironia, una veu narrativa geogràficament descol·locada, o una família i un punt de vista inconcebibles en un poble valencià. Em faltava caràcter i em sobrava acritud, eixe excés de misticisme tremendista, auster, castellà, que impregna les dos novel·les. Ara, publicades quatre parts dels Diarios, ho veig més clar. Chirbes tenia molt ben calada la societat valenciana, però en Crematorio no acabà de parlar de la societat valenciana. Acabà per parlar, sobretot, d’ell mateix. I en la negríssima En la orilla portà eixa literatura del jo fins al paroxisme de la nàusea i el fàstic vital, i acabà escrivint una espècie de Missa de Rèquiem. Les dos novel·les són summament destructives. Crematorio resulta més interessant, més novel·la, menys retaule medieval a l’estil Isenheim, tot pústules, dolor i immundícia.

Crematorio: els depredadors riuen

En Crematorio Chirbes ens regala una novel·la cubista, auto-retrat calidoscòpic en el qual es descompon en un seguit de personatges que mostren perfils de la seua biografia i el seu pensament: un radical maoista, un escriptor alcoholitzat que torna a la seua terra i es retroba amb allò que el va fer anar-se’n, un estudiant d’Història de l’Art enamorat de l’arquitectura i les ciutats, un sibarita que devora revistes gastronòmiques, un teòric de la literatura, un homosexual de vida torturada, gent que sap com cal comportar-se però n’és incapaç, mares estrictes, pares dramàticament absents. I, campejant sobre tots, el monòleg interior de l’arquitecte-promotor immobiliari que ha embrutat la comarca de construcció barata omplint-se les butxaques, que dorm com un xiquet sense remordiments al costat de la seua segona esposa que podria ser la seua neta, que va iniciar la seua trajectòria en el tràfic de drogues amb la complicitat de les autoritats, que, en definitiva, s’ho ha fumat-menjat-begut-follat tot, però que, com un Don Giovanni pecador, consumit per la vida als seus 73 anys, acaba per desfer-se en llàgrimes dins del seu cotxe el dia de la mort del seu germà. Barroca, representada, tremendista, la novel·la està comprimida en un mur de paraules que evita l’argument. Sense punts i a banda, sense escenes, sense diàlegs, densa i per moments esgotadora cataracta de frases, enumeracions i associacions d’idees, la seua estructura ens recorda (inconscientment?) la monòtona, angoixant brutalitat construïda sobre la costa valenciana.

La idea valenciana de Crematorio és la del paradís perdut. El clixé: el penediment de qui retorna a les arrels enganyat per enyorances, i es decep: “No sé para qué vine, no recuerdo lo que buscaba, pero desde luego no era esto”, diu abatut l’intel·lectual Federico Brouard (Rafael Chirbes) quan ve de firmar en la notaria la venda de la propietat familiar. Allò de sempre: els dies blaus i el sol de la infància, que va escriure Machado. La fragància del gesmiler de nit i el so de la mar. Allò que, segons sembla, ens rossega en creuar la ratlla de la Manxa. El clima, la ubicació, la latitud privilegiada que un destí tràgic, expressió d’un fracàs col·lectiu, deixa en mans d’eixos Saturns individualistes que “se comen a sus hijos entre dos rebanadas de cemento”. Brouard havia ridiculitzat en una novel·la el seu vell amic i company de militància en el PCE, Rubén Bertomeu, convertint-lo en personatge, i ara este li guanya la partida en un PAI. Al promotor tot el seu cercle íntim, mare, filla, amics, germà, li tiren en cara la destrucció de la comarca, però ell, com el Don Giovanni, té la suficient càrrega d’energia i cinisme per a alçar-se en la societat de Misent per damunt de tots. Inclús donant-los lliçons. És el retrat cruel que Chirbes ens deixa de la societat valenciana: els depredadors riuen, la col·lectivitat no té més força que la justa per a plorar. I això qui plora. Però cal anar al seus diaris.

Chirbes en París en 1991 © Philippe Matsas / Fundació Chirbes

La superficialitat dels valencians

Perquè és en els diaris on descobrim el Chirbes complet. I en els diaris trobem un escriptor esplèndid, un intel·lectual íntegre que en més d’una ocasió fa oblidar el novel·lista i el supera. La reiteració de temes, obsessions, motius personals, inclús viatges i experiències gastronòmiques són les que impregnen les novel·les –en este cas, Crematorio–, però en lloc de desmeréixer el text del dietari o fer-lo repetitiu, en ocasions és al revés: la base de l’iceberg té més substància i més sentit que la inserció forçada en eixe pinacle de ficció. Perquè desfer-se de la línia argumental per a alçar un mur de pensament sense acció té el seu perill. Els personatges comencen a confondre’s entre si i amb l’autor, pensen amb les mateixes paraules, gasten la mateixa sintaxi, la mateixa manera per deformació de dir les coses, i acabes que veus a Rafael Chirbes on hauries de vore a Juan, Mónica, Rubén, Brouard o Matías.

Però passa també que el Chirbes sense màscara és molt interessant. Per això, els Diarios han vingut a il·luminar Crematorio, en la majoria de les seues denses pàgines una novel·la ja interessantíssima per si sola, però molt íntima. Perquè, per més que s’haja volgut etiquetar com “la novela de la corrupción en la costa del Levante”, no ho és. Igual que En la orilla, Crematorio és una novel·la del Chirbes íntim, on l’autor ha reduït la perspectiva local a una pura enyorança defraudada de retrobar el paradís de la infància. Els diaris, en canvi, són una altra cosa.

Chirbes retrata entre els valencians una insensata obsessió de viure el present

La visió assossegada del dia a dia, la percepció de la realitat local de primera mà, inclús la recuperació del contacte amb la llengua, van deixant el seu pòsit; no tant en el primer volum (parts 1 i 2); molt més en el segon (parts 3 i 4). En un apunt del 6 de març de 2006, una simple decepció per uns olis que ha anat a comprar a Castelló i no són tan bons com els dels anys anteriors, li dispara un torrent sanguini-literari que paga amb terrible diatriba contra la seua terra, “esta maldita Comunidad Valenciana”. Sense mitges tintes, Chirbes es lamenta del carpe diem de vol ras, de la inestabilitat permanent de tot, d’una societat escandalosament superficial, descuidada de les coses pròpies, enemiga de l’excel·lència, i es pregunta què l’ha feta així. Diu que la corrupció no és l’excusa, que corrupció hi ha a tot arreu. És l’abúlia, la falta de resistència contra la degradació col·lectiva, ni que siga en nom de valors reaccionaris com la pàtria, la casa dels avis, el territori de la infància, la història compartida; fantasmes, diu, que en altres territoris com Galícia, País Basc, Catalunya, o inclús Andalusia i Extremadura, actuen i que ací no se li apareixen a ningú. “Ni casa del abuelo ni hostias. La pasta. (…) Aquí no se defiende nada ni con valores de antes ni con los de ahora”.

Chirbes no tarda en arribar a la conclusió que tant costa de vore al valencià mitjà i al comentarista provincià habitual: la història, la manera al·luvial en què esta societat s’ha format per successives capes de població immigrada des de l’edat mitjana fins a hui mateix, sense un caràcter permanent: “quizá le haya faltado un núcleo fuerte y estable capaz de incorporar esas oleadas de población, de integrarlas, falta de energia centrípeta en ese núcleo”. Diu que en cap altre lloc ha trobat eixe frenesí per usar i degradar tot alhora, i afig: “de algo de eso quiero que hable mi novela”. Però després, ni Crematorio, ni tampoc En la orilla, no acaben de parlar exactament d’això.

Aliances burgeses i la qüestió de la llengua

La falta d’un nucli fort, estable, l’energia centrípeta de què parla Chirbes, és clar, apunten a la capital i les elits, al tema etern de la burgesia. Chirbes no el defuig, torna sobre ell, li resulta impossible no fer-ho en aquella València exultant de la Copa de l’Amèrica, la de la visita del Papa i l’accident del metro. Potser, el dia que donem per impossible el tema de la recuperació d’un patriciat fort i compromés haurà començat de veritat el compte arrere de la dissolució, i Chirbes n’és conscient. Es lamenta de la burgesia salvatge, voraç, impacient, que ha destrossat el territori i ha permés els especuladors de fora prendre la seua ració de pastís.

En un passeig vespertí pel centre històric de la Ciutat Vella de València, el 19 de juny de 2006, en plena eufòria dels Eventos i la Prosperidad, Chirbes lamenta les ferides a l’aire del cor històric, els solars plens de runes, les mitgeres a la vista, l’aspecte caòtic i desestructurat del qual la ciutat no acaba mai de deslliurar-se; les rehabilitacions fràgils, el vull i no puc. Parla d’una ciutat castigada: inundacions, destruccions, guerres, espoli de polítics i de l’Estat, ciutat saquejada per un pacte entre les elits locals i estatals, “los de arriba de dentro aliados con los de fuera”, arriba a dir; un castic que compensa una privilegiada posició i una envejable geografia que haurien d’haver-la destinat a gran capital peninsular. Inclús qüestiona la falta d’un nacionalisme, encara que no li agrade. Tampoc res d’això es va traslladar a les novel·les en curs. Potser Chirbes era conscient de la solitud valenciana, que el tema no té públic lector espanyol.

A València les classes altres subratllaren la seua posició abandonant el valencià

Tampoc apareix en Crematorio una altra qüestió a la qual Chirbes no era, ni de bon tros, insensible: la de la llengua. La tria idiomàtica no és cas, havent abandonat la casa materna als 8 anys. També el boom, l’ambientillo, molts personatges, demanen el castellà a la veu narrativa. I el mercat, clar. Però crida l’atenció que en una família de la Marina repleta d’intel·lectuals polititzats durant els anys 60 i 70, amerats de cultura progre en la resistència al franquisme i la Transició, no aparega ni remotament l’ombra de Joan Fuster. I com, entre uns cognoms i uns topònims de factura precisa i vernacla, el vernacle està del tot absent. Res. Ni com a matís, ni per a donar color com feia Blasco. Imposició comercial? Decisió personal?

No ho sabem, però en els Diarios sí que en trobem alguna reflexió. Una concretament, molt interessant, a propòsit d’un viatge a Nàpols, posa de manifest com el dialecte a la ciutat partenopea va ser adoptat pels burgesos per pura intimidació del poble baix. Les elits, aterrides per les matances de jacobins en 1799, van remarcar el seu napolitanisme parlant napolità, forma de fer-se respectar pel submon tan convuls i violent dels lazzari. A València, en canvi, les classes altes subratllaren la seua posició abandonant el valencià, i la domesticació de les classes baixes es va dur a terme per mitjà dels sainets, aconseguint que el poble es burlara inconscientment d’ell mateix a través de la llengua. I eixa autoburla, eixa consideració que el valencià és matèria risible i que no és prou per si mateixa, encara perdura. Chirbes cita l’exemple d’alguna experiència personal, i no s’està de dir que a Catalunya passa exactament el contrari: la llengua és un ascensor social que puja, no baixa, com ací. L’encant, en fi, de les respectives burgesies.

Què ha succeït a què?

A la fi, el testament valencià de les últimes novel·les de Rafael Chirbes és la dura lliçó de qui tornà un dia a la terra materna buscant aquells dies blaus i el sol de la infància i es va trobar les grues desfent el paisatge. Chirbes ens deixa la reflexió de l’intel·lectual viatjat, cosmopolita, enamorat del paisatgisme i l’arquitectura. Sap perfectament que la història de les ciutats vives és quasi sempre una història de destruccions: Hamburg, Roma, Nova York. També València. Però, tornant a la discussió inicial entre Rubén Bertomeu i la seua filla Silvia, restauradora i amant de les antiguitats, quan Bertomeu-Chirbes explica que de la Nova York de palaus senyorials que va conéixer Paul Morand no queda quasi res i del París anterior a Haussmann ningú no se’n recorda, Silvia-Chirbes sap perfectament que el que passa és que quan les ciutats ens seduïxen, oblidem tot allò que tiraren per la borda, allò del que es van desprendre en el seu viatge per la història; i que són precisament els imponents edificis que a Nova York i París van succeir aquells vells casalots enderrocats els que ens han fet després oblidar-los sense melancolies.

Eixa és la qüestió valenciana, el nostre drama: què ha succeït a què, quins edificis i paisatges han succeït a quins altres? La qüestió no és l’antigor per l’antigor, és la singularitat i la bellesa. Això pareix cridar-li Silvia al seu cínic pare a través de les pàgines de Crematorio, i recordar-nos Chirbes a nosaltres mateixos a través del seu testament literari.

Foto portada: Chirbes en 2014 © Agence Opale