Vaig fer la carrera de Dret com tants fills de la classe mitjana. La meua infància va estar marcada per la llegenda domèstica de mon pare, que va eixir de la misèria de postguerra fregant l’heroisme gràcies a les sagrades institucions del treball infantil, les hores extres, els estudis per lliure i finalment les oposicions. I així, fill d’interventor de l’Estat i mestra, net de telegrafista, besnet de forner i de llauradors, sabia llegir i escriure als 4 anys i el cursus honorum generacional pesava sobre mi des del temps de la innocència: “este xiquet serà notari o registrador de la propietat”. Però el xiquet se somiava escriptor.

Mai vaig tindre la determinació de contradir un destí tan solemne. Sabedor que mon pare, educat a França, escrivia novel·les als 15 anys, quan a penes començava a dominar el castellà i amb la mateixa màquina del procurador on treballava, jo començava a omplir les llibretes de l’institut amb històries de ciència-ficció i obres de teatre de l’absurd, tan absurdes com normalment inacabades, tan inacabades com havia de ser la meua ambició literària. De l’institut a la facultat de Dret i, d’allí a opositar per partida doble.

Despertat del malson, ja notari i tot això, quan vaig decidir que: “i, ara sí, em posaré a escriure”, vaig comprendre que ja era tard. Va ser llegint els assajos d’un xic peruà a qui feren estudiar Dret, com a mi, que visqué a l’ombra d’un pare, com jo, i va tindre l’encert de ser un mal estudiant, al revés que jo. Se li va entravessar el Dret mercantil amb un professor insensible, tan insensible com la figura paterna, tirànica i no heroica com la meua, i això li va obrir els ulls de la rebel·lia . Comprengué que mai seria capaç de dedicar la vida a una disciplina tan àrida com la del món legal i assumí el risc de perseguir el seu somni. El perseguí i el trobà, afortunadament per al món.

Als qui hem perdut el temps i la vida estudiant, treballant, anant de marxa, fent el gos i totes eixes coses, ens queda el consol de llegir els qui van tindre les agalles o la sort de córrer el risc. El consol de llegir-los i la pantomima d’imitar-los. Els qui hem optat pel salvavides econòmic serem sempre uns aficionats, tots, inclús els il·lustres. La autèntica literatura la fan els professionals. En el seu assaig Historia de un deicidio (Barral, 1971), Vargas Llosa explica el fracàs de la majoria d’escriptors llatinoamericans anteriors al boom, oficinistes, funcionaris, diplomàtics, per contrast amb un Gabriel García Márquez que deixa el diari on treballava, es tanca en una cambra de casa –exactament com un opositor a notaries–, li diu a la dona alguna cosa així com “voy a ponerme a escribir, no quiero que me molestes con quejas,  preguntando de qué van a comer los niños, cómo vamos a pagar el alquiler ni vainas por el estilo”, i al cap d’any i mig ix de l’habitació amb les cinc-centes quartilles de Cien años de soledad (Editorial Sudamericana, 1967) penjant del braç.

Naturalment, hi ha maneres i estils. El mateix Vargas Llosa li deia a Juan Carlos Onetti: “tú tienes la literatura como amante; yo la tengo como esposa”. Trobem casos excepcionals de llibres feliços en vides no dedicades íntegrament a l’ofici d’escriure. Trobaríem també vides intensament dedicades a la literatura i rotundament fracassades. Mai cal oblidar la sort del moment, eixa casualitat feliç, eixe premi que és o no és: l’aleatorietat de la vida. El mateix manuscrit de Cien años de soledad va ser rebutjat pels editors colombians i per Carlos Barral; Il Gattopardo va ser invisible a Mondadori i Einaudi, fins que Feltrinelli el publicà, ja mort l’autor, Lampedusa. Hi ha casos, però la dedicació professional unida al talent sol donar com a resultat un escriptor.

Mario Vargas Llosa (Arequipa, 1936 – Lima, 2025) ha sigut un exemple de vida dedicada íntegrament i feliçment a les lletres. Ha sigut també, probablement, l’últim o un dels últims grans de l’ofici en un temps marcat per la tirania de la imatge i la simplicitat lingüística. Algunes de les seues obres mestres, com Conversación en La Catedral (Seix Barral, 1969), són monuments irrepetibles que ninguna editorial actual gosaria traure al mercat per la seua dificultat implícita. Afortunadament, i fent valdre el símil, és una de les últimes novel·les realment catedralícies, un prodigi de tècnica i domini del llenguatge, radiografia política i social escrita amb precisió de cirurgià que no hem conegut mai a Espanya, on falta la gran novel·la del franquisme, per exemple, i que no té res a vore amb els patracols de mil pàgines que ens propinen els aparadors de les grans superfícies comercials en forma de banalitat més o menys pseudohistòrica.

Amb la gran novel·la clàssica ha passat un poc el que amb la gran música clàssica, que ha arribat a un punt en què s’ha dissociat del públic. En part per l’audàcia dels creadors i la busca de noves estructures narratives, en part per la davallada general de la capacitat lectora i de concentració de les noves generacions, no tardarem gens a preguntar-nos on estan els Vargas Llosa actuals, igual com portem un segle llarg sense trobar els Mozart o els Verdi del nostre temps. En una carta a Carlos Fuentes de 1968, García Márquez, que acabava de llegir el manuscrit de huit-centes pàgines de Conversación en La Catedral, assegurava a l’escriptor mexicà que “Mario abusa del lector, y si ese abuso nos lo consienten, es que ya nos consienten todo”. Dit i fet, pocs anys després el colombià va perpetrar el seu abús amb El otoño del patriarca ( Plaza & Janés, 1975) i el mateix Fuentes amb Terra nostra (Seix Barral, 1975). El de Carlos Fuentes va ser de tal magnitud (mil pàgines tan magistralment escrites com il·legibles) que el mateix autor va ironitzar que, per a llegir el llibre, calia demanar una excedència. Conten que va ser en un vol apocalíptic, poc de temps abans de enemistar-se, que García Márquez no va poder resistir més les turbulències i, pensant que estava a punt de morir, va agafar fortament del braç a Vargas Llosa, que anava al seu costat, i li va amollar: “¡Júrame que leíste en verdad ‘Terra nostra’!” Els mateixos genis va arribar un moment en què eren incapaços de llegir-se entre ells. Conversación en La Catedral navegà en el límit.

Per això, les últimes novel·les dels grans escriptors, sense deixar de ser sòlides, han sigut molt més assequibles al lector. Però la seua solidesa convincent participa del mateix talent i la mateixa disciplina que va fer possible els seus llibres irrepetibles. Mario Vargas Llosa ha sigut un exemple inspirador de professionalitat i fondària intel·lectual per als qui hem mirat sempre el món de la literatura com qui mira el cel, com eixe xiquet enamorat de les històries de ciència-ficció que a l’endemà ha d’anar a escola i, tancant el conte, reprén el quadern de multiplicacions sabent que mai serà astronauta.