Martí tenia 5 anys i no volia dormir mai. Pensava que mentre dormia s’estava perdent coses al·lucinants. Així que, quan es feia de nit, les seues mares es desesperaven per tal que se n’anara al llit, però ell corria amunt i avall i s’escapava. Demanava un conte, i un altre conte i 5 minuts més, i 10 i 15… i al final, després de molta estona de guerra, la seua energia s’esgotava i se li tancaven els ulls.
Mentre dormia somiava que estava despert: anava al col·le amb elefant, no portava pantalons i les llentilles del menjador feien gust de xocolate. Després de dinar, un gat el portava volant a la lluna, que era un plàtan, i allà ballaven xarleston amb uns pingüins.
Quan es despertava, ben de matí, estava enfadat per totes les coses increïbles que segurament s’havia perdut. I es prometia que aquella nit es quedaria despert.
Però, per més que ho intentara, a la nit quan ja era molt tard i després de donar molta guerra, Martí tornava a esgotar-se i quedar-se fregit.
Mentre dormia somiava que estava despert i menjava una torre gegant d’espagueti en companyia d’un camaleó, de quadres blancs i taronja. Mentrestant, la seua amiga Carmeta, amb un casc de vikinga, cantava òpera damunt d’un núvol blanc.
Al despertar-se de bon matí tornava a estar enfadat. Quina quantitat de coses xules s’hauria perdut. No li tornaria a passar!
Havia de ser més llest i estalviar energia per no dormir-se. Al col·le no va córrer, ni cridar, ni jugar. Va ser molt avorrit, però sabia que valdria la pena.
Quan va arribar la nit, Martí estava fresc com una rosa. Quan sa mare va acabar el primer conte ell es va fer l’adormit i va esperar que el deixara sol.
Va escoltar les seues mares com xarraven i veien la tele i després d’una estona: silenci. Aleshores ell va eixir sigil·losament de la seua habitació, emocionat per totes les meravelles que estava a punt de descobrir.
Va baixar les escales fins al menjador. Allà no hi havia res. A la cuina, res. Al bany, res. Que estrany! Es va quedar una estona mirant per la finestra. Amb una mica de sort voria algun gos fent caca, o potser un camió de bombers!
Però res de res… el carrer estava buit. No hi havia xiquets, ni persones, ni gossos, ni bombers. Va passar un cotxe i va sentir maular un gat a distància però ni tan sols el va poder vore de tan fosc com era.
Després d’esperar el que li va semblar una eternitat a vore si passava alguna cosa, va començar a badallar. Llavors un so atronador el va despertar, era un helicòpter que venia a arreplegar-lo. Va pujar a l’helicòpter, el va pilotar fins a Itàlia i, quan van arribar, una sargantana molt gran li va cantar aniversari feliç i tota la gent que havia anat a vore’l arribar va llançar milions de llepolies pels aires. Però per a la sorpresa de Martí, les llepolies no queien a terra! Es quedaven flotant!
Al matí següent, estava dormint tan a gust que les seues mares van haver de despertar-lo. Estava descansat i molt molt content. Ja no tornaria a donar quefer per a anar-se’n al llit. Havia descobert que, de nit, les coses més al·lucinants passen als somnis.
