Mireia Corachán (Valencia, 1980) és periodista i té publicades un parell de destacades novel·les en castellà, El Molino (El Loto Azul, 2021) i La mecanògrafa de Virginia Woolf (Cuadranta, 2022), a més del llibre de relats Luces de neón (Avant, 2021). Per tant, Ciutat melancolia és la seua presentació d’obra escrita en valencià, més com a fruit casual del seu esclat recent de publicacions que no d’un canvi en la seguida creativa, que manté en els dos fronts, des de fa ja vora vint anys. I això es nota tant en la construcció de cada peça com en el pols narratiu ferm i fluid que hi trasllada.

Els relats inclosos en este aplec mostren una gran varietat temàtica, però tots traslladen el goig de la lectura, amb una fluïdesa que trena les situacions descrites amb els sentiments i la curiositat. Una virtut aparentment senzilla que està basada en l’orfebreria de la paraula i en un deix poètic que impregna totes les històries. L’autora presenta artefactes literaris breus, que s’eixamplen en el regust que deixa el sentiment predominant en cada narració i allarguen així el seu ressò sensitiu. La majoria de les narracions no superen les tres pàgines d’extensió, ni els cal per a impactar de manera tènue però persistent.

El primer cas una miqueta més extens, “Tres dies d’agost”, presenta un relat de suspens i tensió, alhora que conjuga perspectives de diversos personatges. El cas d’“Una dona amb barret” juga amb una espècie de representació d’escenes teatrals barrejades amb fragments de cançons. En “Arivas” ho fa a causa de l’ús paral·lel de la memòria i l’acció, que s’entrecreuen difuminant les fronteres de temps, mentres deixa la referència real al juí de la nostra imaginació. En “La memòria de les pedres” treballa també una mena de diari arrelat en els fets repressius de la postguerra, que tallaren històries vitals obrint noves interpretacions i reconeixements dècades després, mentres que “Una veu que murmura” construïx el relat de la víctima d’un crim que vol fer-se sentir des d’aquell buit que la condemna al no-res, per a guanyar el record i la pau.

És el debut en la narrativa en valencià de Mireia Corachán

Altres temes recurrents són les escenes de ciutat, carrers i locals on podem reconéixer les nostres vides. I sobretot un predomini de l’enfocament atent a les relacions afectives de personatges distints, ben definits amb pocs traços certers, algunes vegades d’altres èpoques però sobretot actuals. També ho treballa amb la música, que en moltes ocasions apareix com un element essencial i quasi un personatge dels contes, però que a més acompanya el llibre amb una selecció de cançons, una per cada relat que s’oferix com a companyia de la lectura en la llista d’enllaços QR en les darreres pàgines. Eixa línia de suggeriment és la que a vegades aporta la sorpresa i que sempre multiplica les evocacions. Una habilitat que implica la persona que llig i la convida a adoptar els relats a les pròpies experiències personals.

Ciutat Melancolia és una lectura sensible i atractiva, de tast lleuger i gust que perdura en el paladar i la memòria. Un recull de narracions que mostren un ofici ferm a l’hora de fer plantejaments i estimular la imaginació, i amb un estil senzill i directe, que integra la fantasia en l’observació perseverant de la quotidianitat. Mireia Corachán demostra varietat i personalitat ben assentada d’escriptora, que caldrà seguir i continuar gaudint.

Ciutat Melancolia de Mireia Corachán Latorre (Galés, 2023) 154 pp | 13,90 €

Foto portada: Diuen que Sant Petersburg és la ciutat més melancòlica del món