Marina passejava tranquil·lament pel llit del Túria. Normalment a aquelles hores ja havia trobat un raconet per a posar-se còmoda i dormir, però la nit era tan clara que li va abellir allargar el dia una miqueta més.
En passar per davant del parc Gulliver va vore una cosa estranya. Gulliver no estava tombat com de costum, estava assegut! Marina, a més, va sentir xiuxiuejar algú, així que es va acostar a vore què passava. Quina va ser la seua sorpresa quan va vore que Gulliver estava parlant amb una de les gàrgoles del pont del Regne! A Marina se li va escapar un singlot.
En sentir-la, Gulliver, espantat, es va tombar ràpid a terra per dissimular, però la Gàrgola, que no ho tenia tan fàcil per moure’s, va dir:
—Gulliver, crec que ens han enxampat…
Aleshores Marina va dir tímidament:
—Hola… soc Marina, visc al riu com vosaltres
Gulliver va seure de nou i la va mirar amb un somriure:
—Hola Marina, jo soc Gulliver, i ella és la meva amiga Gàrgola.
—Ho sé! –va riure Marina–. Vos conec! Però no vos havia vist mai així.
La Gàrgola va respondre:
—De dia estem quiets, com estàtues. Gulliver deixa que els xiquets i xiquetes juguen sobre els seus cabells, com si foren tobogans, i jo vigile el pont amb les meues companyes. Però de vegades, si la nit està tranquil·la, baixe a vore el meu vell amic. Això sí, no li ho pots dir a ningú…
—Què bé! –va dir Marina–, No diré res, serà el nostre secret. I vos importaria si em quede un ratet amb vosaltres? Porte uns termos amb llet calenteta, per si vos abellix .
—Clar, dona! N’estarem encantats.
—Un moment, un moment –va interrompre Gulliver–. Et pots quedar amb una condició: Que ens expliques un conte!
Marina es va alegrar molt, li encantava explicar històries i no tots els dies tenia un públic tan distingit com aquell! Va repartir la llet en tres tassetes i va començar:
Hi havia una vegada, una ballarina que vivia en un país de palaus preciosos, on els hiverns eren blancs i lluents i omplien els carrers de neu esponjosa. La ballarina actuava en els millors teatres de totes les ciutats. El públic l’adorava, i ella adorava la música, les llums i perdre’s en els seus moviments hipnòtics. Però hi havia alguna cosa que li faltava; de vegades no podia evitar sentir-se com la ballarina d’una capseta de música, atrapada en un espai xicotet. Ella volia viatjar i vore món, més enllà dels teatres i les llums.
.
Un dia va agafar una maleta, se’n va anar al port i va pujar a un vaixell que no sabia ben bé ni on anava. S’havia decidit a viure noves aventures, allà on fora. A mig viatge, el vaixell va ser atacat per uns pirates. A la ballarina li va semblar molt emocionant, així que els va demanar si podia anar-se’n amb ells. A la capitana pirata, la més ferotge de tots els set mars, li va fer gràcia l’ocurrència així que va accedir. La ballarina i la capitana es van enamorar. Juntes van viure moltes aventures i van trobar com a mínim set tresors en illes desertes, vaixells enfonsats i altres llocs d’allò més curiosos. Però un dia l’amor es va acabar. Van quedar com a amigues i van decidir continuar el viatge per separat.
.
La ballarina va arribar a un port que li va agradar molt: una ciutat on tots els dies feia sol i hi havia tarongers pels carrers. Va decidir que es quedaria allà una bona temporada. Des d’aleshores la ballarina explora la ciutat, fa dibuixos dels xiquets que van en patinet, al·lucina amb els castells de foc i no pot evitar posar-se a ballar quan sent una dolçaina. Ara ja no se sent com la ballarina d’una capseta de música. Ara el cel ple d’estels és seu, i també la lluna i les xitxarres que li fan companyia a les nits d’estiu. És molt feliç allí.
I conte contat, ja s’ha acabat!
Gulliver i la Gàrgola van aplaudir amb entusiasme.
—Quina història més bonica! I què emocionant.
Marina va somriure i se li va escapar un badall.
—Vos fa res si em quede a dormir ací? Estic una miqueta cansada…
—Marina, ha sigut un plaer coneixér-te i serà un plaer que et quedes a dormir ací –va dir Gulliver– I que tornes a vindre alguna nit a contar-nos un altre conte!
—Per suposat –va dir Marina mentre tornava a badallar.
—Bona nit, Marina –digué la Gàrgola–. Tu no patisques de res, que nosaltres vigilem per a que tingues dolços somnis.
Gulliver va obrir la seua mà per a que Marina es tombara damunt. No estava dura com Marina pensava, era toveta i molt còmoda. Va tancar els ulls i es va quedar adormida molt contenta. Ara ja no només era Marina l’exballarina, ara era Marina, la que coneixia el secret més bonic de tota València.
.
Este és el segon capítol del pòdcast ‘Contes en valencià’, de Júlia Cantavella, que podeu seguir en Youtube, Spotify i Instagram, així com adquirir el llibre de la primera temporada ací i el de la segona temporada ací.
