He adquirit l’hàbit de, quan he de viatjar a l’estranger, dur en la maleta un llibre que transcórrega en el lloc que vaig a visitar. Si, a més, l’autor és del mateix país, millor encara. Recorde un viatge pel nord del Marroc en què les tedioses hores d’autobús es veien mitigades gràcies a El cielo protector de Paul Bowles, i un divertidíssim periple per Bretanya junt a les Crónicas del Sochantre de Cunqueiro. D’esta manera, s’alleugen les esperes en autobusos o transports interns, i en alçar la vista del llibre, el paisatge continua sent el mateix.
Preparant un viatge cap a Europa central, a on, a més, havia de fer diversos trajectes més o menys llargs en tren, no aconseguia trobar el llibre perfecte: Kafka em semblava massa tòpic i en la seua literatura realment no hi ha a penes ambientacions a Praga. Kundera és massa repetitiu i vaig descartar a Kertész perquè el viatge volia ser de plaer.
Va ser llavors quan va caure en les meues mans un volum escrit per un escriptor de Brasil, la trama del qual arranca i finalitza en este país, però transcorre en gran part a Europa de l’est i la peripècia principal està situada a Praga: Los leopardos de Kafka (Rayo Verde, 2012), de Moacyr Scillar (Porto Alegre, 1937-2011). Tot i ser una novel·la breu, en ella caben almenys tres subgèneres literaris: novel·la d’espionatge, novel·la d’humor i novel·la històrica.
El narrador presenta a Ratoncillo, un sastre jubilat que porta més de mitja vida vivint al Brasil, en època de la dictadura. Els militars han detingut el seu nebot i li han trobat en la butxaca un text de Kafka: “Uns lleopards penetren en el temple i beuen de les copes sagrades fins a buidar-les del tot. Este fet es repetix una vegada i una altra. Finalment es fa previsible i es convertix en part de la cerimònia”. I d’este punt botem a Europa de l’est en els anys de la Primera Guerra Mundial.
Els jóvens d’una aldea jueva de Bessaràbia estan fascinats amb l’arribada del comunisme i la Revolució russa. El bolxevisme i totes les seues ramificacions comunistes els han embriagat i, com tots els jóvens, estan convençuts que esta revolució serà definitiva i l’hauran de fer ells. El líder del grup, Iossi, viatja a París i torna amb un encàrrec insòlit: el mateix camarada Trotski li ha confiat una missió. Abans de poder complir-la, però, cau malalt i li l’encomana a Ratoncillo, el més apocat i pràctic de tots ells.
Ratoncillo decidix complir l’encàrrec amb l’última bogeria de Iossi, que no superarà les febres. Perd les instruccions en el tren que el trasllada a Praga, però afortunadament recorda el nom de l’hotel on havia de quedar-se. Amb tot, l’única referència que té al voltant de la missió és que ha de localitzar un escriptor, jueu com ells, per a que li done el text. Envoltat per un ambient hostil, i segur que els enemics del comunisme l’estan perseguint, Ratoncillo tracta per tots els mitjans de desentranyar el misteri: va a la sinagoga Altneuschule darrere de l’ombra del Gólem, indaga en cafés literaris i restaurants, fins que un rabí el posa sobre la pista: la persona que busca no pot ser un altre que Franz Kafka, un oficinista que escriu en els seus temps morts.
Les següents pàgines de Los leopardos de Kafka són un deliri absolut, contant les peripècies de Ratoncillo per a provar de trobar l’autor de La metamorfosi, transmetre-li el missatge i rebre a canvi el text. Les ramificacions de la trama portaran el lector de nou al Brasil de la dictadura, amb els equívocs que la investigació del protagonista va propiciant. Tot i això, l’humor d’este llibre no és un divertiment passatger, o el propi d’una novel·la lleugera, ja que el seu rerefons ompli la boca d’un regust amarg, reforçat per la trama mare que dona sentit a tota la història.
Quan vaig acabar de llegir-lo, no havia trobat el Gólem de Praga, i de Kafka hi havia més souvenirs que presència palpable en la ciutat. Però sí que havia trobat un autor que m’acompanyaria en més d’un viatge.
Foto © Klein & Hubert / WWF
