Pilar Almenar és una rara avis en l’àmbit de la comunicació valenciana. Amb una argumentació profusa i ben construïda, les seues paraules demanen pausa i requerixen unes orelles sensibles als matisos. Ha combinat la formació i el treball periodístic en El País amb projectes de comunicació social independents: una revista amb les dones preses de Picassent o una ràdio comunitària al barri de la Coma.

Enguany ha dirigit per primera vegada el Humans Fest, el XVI Festival Internacional de Cinema i Drets Humans de València, celebrat del 29 de maig al 7 de juny de 2025. El certamen, impulsat per l’associació valenciana Fundación por la Justicia, promou la defensa dels drets humans com a valor fonamental per a les societats del futur.

Pilar és una dona travessada per moltes lluites i carregada d’inquietuds i conviccions. Defén que totes les persones tenim una veu pròpia: les pobres, les racialitzades, les diverses, les preses… I que allò que necessitem és un espai on poder ser escoltades, siga una revista, una ràdio o un festival.

D’on et ve la sensibilitat per la comunicació social? Jo soc de Benicalap. Els meus avis eren llauradors, ma mare cosia a casa, mon pare treballava a la fàbrica. Jo soc la segona persona en la meua família que va arribar a la universitat. He viscut sempre envoltada de dones que tiraven avant amb molt poc, però amb molta dignitat i molta força. I això crec que em va fer tindre una mirada molt de baix cap amunt.

Has combinat la pràctica periodística amb la investigació i l’activisme. Com conviuen estes facetes? Per a mi no estan separades. Jo no entenc el periodisme com una cosa neutra, o com una cosa que només conta allò que passa. Per a mi, el periodisme és una eina de transformació. I crec que el que faig, tant si escric com si faig un projecte amb les dones preses a Picassent, o si programe pel·lícules en un festival, tot té a vore amb la mateixa mirada: una mirada de justícia social, de drets humans, antiracista i feminista.

Com definiries el Humans Fest per a qui no el conega? Què el diferencia d’altres festivals? És un festival de cinema que té activitat durant tot l’any. No és només una setmana de projeccions, sinó que té un treball de base molt gran, amb col·lectius, amb instituts, amb centres cívics, amb comunitats. És un festival amb una mirada clarament social i transformadora, que vol obrir espais de reflexió, d’encontre, i que posa el focus en les històries que sovint queden als màrgens. I espais com este fan possible un altre tipus de narrativa, un altre tipus de forma d’entendre el món que t’allunya un poc de la hipervelocitat en la qual vivim, que és horrible.

Tinc la sensació que tenim voluntat de trobar eixos espais de debat, però també molta pressa per trobar solucions senzilles a conflictes complexos. Mira, hem tingut una directora de Síria, Jafra Younes, que va presentar ací la seua pel·lícula This is my night i que en acabar havia de tornar a Damasc. I parlant amb ella em vaig sentir imbuïda per l’esperit del salvador blanc i li vaig demanar que per a qualsevol cosa que necessitara comptara amb mi i amb el festival, però la seua resposta em va tornar a la realitat d’un colp; em va dir: tranquil·la, ningú pot fer-ne res.

Hi ha una voluntat de comunitat més enllà de les projeccions del Humans Fest? Totalment. Abans del festival fem tallers en instituts o centres socials. Durant el festival no només projectem pel·lícules, sinó que organitzem col·loquis, trobades i espais de diàleg amb periodistes, activistes, etc. I també al llarg de l’any: per exemple, a la tardor tindrem dos conferències sobre el procés de pau a Colòmbia. I ara també estem creant un espai nou a través de les xarxes del festival on les autores i les activistes podran compartir vídeos i experiències. És una manera de connectar lluites d’arreu del món des de València.

Què destacaries de l’edició d’enguany? Crec que ha sigut una edició meravellosa en general, han funcionat quasi totes les activitats i les projeccions, i hem portat gent increïble com Rosa María Calaf o Hernán Zin. Però, sens dubte, el moment més emotiu va ser quan vam fer una videotelefonada en directe amb periodistes de Gaza, després de la projecció d’un documental sobre Palestina,  Eyes of Gaza. Va costar moltíssim connectar per dificultats tècniques, però finalment ho vam aconseguir, i sentir els testimonis en directe des d’allà, amb el públic present, ens va travessar, va ser brutal. Hi hagué una ovació ensordidora, la gent es va alçar, va plorar, es va abraçar…

Quin paper creus que podem jugar en la defensa dels drets humans des de València? Pense que hem de fer una tasca conscient d’acostar-nos a les persones amb les quals convivim, amb qui compartim barri, poble o ciutat. Som un país amb molta diversitat i cal trencar les barreres del dia a dia, parlar amb les persones racialitzades que ens envolten, preguntar-los com se senten. Al xic de la tenda, a la teua veïna. D’eixa manera t’adones que compartixes problemàtiques amb ells i que no estan tan lluny de nosaltres com podríem pensar. No podem construir el nostre coneixement del món únicament mirant vídeos en Internet sense fer una tasca tan senzilla i tan humana com intercanviar paraules amb les persones del nostre voltant. Des d’ací es construïxen els drets humans.

Som gent de pau, els valencians i valencianes? Si ho pensem bé, sobre un poble que venim d’un mestissatge brutal, i no tan lluny històricament parlant. Així que jo crec que sí, que som un poble de pau, la nostra música està trufada de cultures, també la nostra gastronomia. No cal oblidar d’on venim.

I amb les que venen, les noves generacions, quin futur creus que ens espera? Sembla que hui en dia ser d’ultradreta és ser modern i antisistema, de manera que molta gent jove està entrant ahí. Però també cal destacar que molta gent jove no està entrant en eixe món i d’això no parlem. No vull ser naïf però tampoc pessimista. No podem deixar que ens arrossegue la impotència. Crec que ara ens toca lluitar. Haurem de patir i ser ferms en les nostres posicions de defensa dels drets humans, però esta onada reaccionària no durarà per a sempre.

Fotografia de portada: © Paula Cabeza